dissabte, 3 d’octubre de 2015

El problema de les primàries als partits: la síndrome del militant miop

Fa uns anys descrivia en un article en aquest bloc el que jo anomeno la síndrome del militant miop, o el què és el mateix, la diferència entre les preferències polítiques i ideològiques dels militants i quadres dels partits, respecte les preferències i ideologies dels votants o potencials votants d'un determinat partit polític. Un diferencial (miopia) que troba la seva màxima expressió en les primàries dels partits polítics, on es posa de manifest d'una banda les preferències dels qui participen en l'elecció d'un líder polític (voluntaris i militants), i les preferències dels votants, o potencials votants.

Una síndrome que s'explica molt millor en un exemple pràctic, i entre ells en tenim un de ben destacat i recent: l'elecció de l'extremista Jeremy Corbyn com a líder del Partit Laborista (Labour) del Regne Unit. Posem-ho en context. Eleccions generals del Regne Unit d'enguany. Després d'una campanya electoral marcada per l'empat tècnic entre els laboristes d'Ed Miliband i els conservadors del primer ministre David Cameron, el resultat de les eleccions va ser contundent. Els conservadors superarien la marca de la majoria absoluta a la House Of Commons (326 diputats), fins als 330 (dels 302 al 2010), enfront dels 232 (256 fa 5 anys) dels laboristes. En vots però, els resultats no serien tant dramàtics pels laboristes, amb 1,5% més que Gordon Brown al 2010, enfront el +0,8% de Cameron. El sistema electoral uninominal del Regne Unit faria la resta.

Davant aquest resultat catastròfic, la dimissió del lider laborista, el petit dels bessons Miliband seria immediata, obrint-se unes intensísimes primàries per a l'elecció del seu líder. Va ser llavors quan s'obriria la caixa de pandora laborista. Fins al punt que els antipàtics Gordon Brown i sobretot, Tony Blair, avisaven de la aniquilació del Labour en cas de la victòria de Corbyn. Blair va arribar a afirmar en un apocalíptic article a The Guardian: "It doesn’t matter whether you’re on the left, right or centre of the party, whether you used to support me or hate me. But please understand the danger we are in." Sobren els comentaris.

En tot el procés de primàries hi hagué una pràctica unanimitat en els avisos de tot l'stablishment laborista sobre els riscos de l'elecció d'un veterà diputat (des del 1983), situat de llarg a l'extrema esquerra del partit... avisos que no feren sinó reforçar la seva majoria en els sondejos de les primàries laboristes. Tampoc ha de sorprendre a ningú que aquestes es convertirien en les primàries laboristes amb més participació de la història, obtenint 251,417 vots entre els militants laboristes, simpatitzants i voluntaris, així com els membres dels sindicats i dels votants registrats com a laboristes.

Llògicament, aquest resultat ha tingut ja reflex en les enquestes. Davant la pregunta sobre qui prefereix com a Primer Ministre, Cameron dobla a Corbyn (41-22%).

L'exemple de les primàries laboristes al Regne Unit il·lustren un apassionant debat sobre el límit de la democràcia i del cos electoral (qui decideix) en el sí dels partits polítics, i sobre els problemes que les primàries (cada cop més habituals als partits) tenen a l'hora de la seva implementació.

A Espanya, el fenomen més proper en aquest sentit el trobem en les primàries que va fer el PSOE per escollir al seu líder i candidat, l'any 1998, entre Josep Borrell i Joaquín Almunia. Unes primàries que va guanyar el català a contracor de la direcció socialista, i que mesos després, es veuria obligat a dimitir, també per les seves escasses opcions de victòria davant el PP.

Dos exemples més que ens demostren que, no ho oblidem, els interessos i preferències dels militants / voluntaris dels partits polítics disten sempre dels votants, especialment en els partits "catch all" o de base àmplia i que s'adrecen, per tant, al conjunt de l'electorat.


Publica un comentari a l'entrada