dimarts, 3 d’abril de 2007

La Cultura Política

La cultura política és segurament, un dels conceptes més ambigus i més difícils de definir (i observar) de les ciències polítiques, alhora que resulta un element fonamental per tal d’observar les dinàmiques polítiques d’una societat, la viabilitat d’una o altra forma de govern i l’interacció entre ciutadans i institucions polítiques.

Una bona definició (al meu entendre) del concepte cultura, és la que formula la professora Jacqueline Peschard en el seu llibre La cultura política democràtica quan aborda precisament, aquesta qüestió “La cultura és el conjunt de símbols, normes, creences, ideals, costums, mites y rituals que es transmeten de generació en generació, atorgant identitat als meembres d’una comunitat i que orienta, guia i dóna significat als diferents àmbits d’una societat. La cultura dóna consistència a una societat en la mesura que en ella s’hi troben condensades herències, imatges compartides i experiències col·lectives que donen a la població el seu sentit de pertinença, doncs és a través d’ella que es reconeix a sí mateixa amb allò que li és propi.” Seguint amb la mateixa referència bibliogràfica, per a Peschard la política és “l’àmbit de la societat relatiu a l’organizació del poder. És l’espai on s’adopten les decisions que tenen projecció social, és a dir, on es defineix com es distribueixen els béns d’una societat”.

La cultura política fa referència (d’una manera molt resumida) per tant, a tots aquells aspectes de les costums antropològiques d’una societat vers l’organització social, política i el poder. La cultura política es projecta respecte la pròpia societat en sí mateixa (com s’organitza aquesta i quines interrelacions manté en el seu sí), així com respecte el poder polític (sigui del tipus que sigui), les decisions públiques i la presa de decisions i agregació de les mateixes. Els pioners en la formulació teòrica i l’investigació sobre aquest concepte foren Gabriel Almond i Sidney Verba en el seu estudi The Civic Culture (1963).

Per a Almond i Verba, la cultura política és una composició de valors i percepcions que combina percepcions i orientacions de caràcter més o menys democràtic o modern amb patrons de comportament més primitius, autoritaris o tradicionals. I és precisament en funció de quin d’aquests comportaments predominin en una societat o una altra, que podrem categoritzar els diferents models o classificacions de la cultura política. Un concepte que per tal d’inferir-lo tot i que es pot utilitzar com a varem les condicions econòmiques o socials d’una comunitat i les seves institucions polítiques, resulta molt més freqüent extreure’n conclusions a partir d’observar quines són les actituds dels ciutadans vers el sistema polític, i més concretament, les institucions, els procediments i els actors polítics.

Abans però de passar a veure quines són les tres classificacions d’Almond i Verba, convé destacar que en tota societat trobem una determinada cultura política, amb independència de quina sigui la seva forma de govern, i fins i tot, de en quin moment en el temps ens trobem. Dit d’una altra manera, la cultura política (en tant que una descripció d’una realitat socio-política) existeix tant sota societats tribals-primitives com autoritàries-absolutistes com democràtiques-participatives. I podem observar-la tant en l’actualitat com en moments històrics passats. Una cultura política, sempre serà la combinació dels tres modes purs que tot seguit descriurem.

En aquest sentit, les tres orientacions principals presents a tot individu en el marc d’una societat (i per tant, d’una cultura política) són: l’actitud cognoscitiva (és a dir, a la informació i al coneixement que l’individu (o la societat) té respecte el sistema polític, les seves institucions, processos i actors del mateix), l’actitud afectiva (que fa referència als sentiment que es posseeixen en relació amb el sistema polític en el que forma part) i l’actitud evaluativa (és a dir, els judicis i opinions que la població té vers el sistema polític i el poder en general). Tot això ens permet identificar tres tipus purs de cultura política: 

La cultura política parroquial: és aquella cultura política en la que els individus són vagament conscients del sistema polític sota el que viuen i no es creuen capacitats de participar i/o incidir en el desenvolupament de la vida pública. Aquesta forma de cultura política és habitual de les societats simples, no diferenciades (en el sentit dels diferents rols dels seus membres), en les que les funcions o les institucions específicament polítiques no existeixen o, de fer-ho, coincideixen amb altres funcions o estructures econòmiques o religioses. Règims com per exemple el franquista, combinaven (o com a mínim pretenien inculcar) les cultures polítiques parroquials i de súbdit (veure estudi sobre la cultura política durant el franquisme), també en trobem un bon exemple en la societat mexicana que de nou, combina elements parroquials amb elements de súbdit.

La cultura política de súbdit, és la cultura política pròpia de societats on els ciutadans sí són conscients del seu sistema polític en el que hi són immmersos, però aquests es consideren a sí mateixos subordinats al govern (poder polític en termes abstractes), més que no pas de participants del procés polític i en tot cas, la seva implicació afecta només als productes que genera el sistema polític (les mesures i les accions concretes del govern) i no a les decisions prèvies, al procés polític. Aquesta s’associa amb la socializació política autoritària i particularment amb els règims de caràcter autoritari-dictatorial (per bé que no exclusivament).

La cultura política participativa finalment, és aquella en la que els ciutadans tenen consciència del sistema polític (1) i estan interessats en la forma com aquest sistema opera, processa les preferències dels ciutadans i en genera els productes polítics (en forma de mesures concretes del govern, per exemple) (2). Els ciutadans en aquest context a més, consideren que poden contribuir amb el sistema i que tenen la capacitat per influir en la formulació de polítiques públiques.

Qualsevol cultura política observable (és a dir, l’existent a una o altra societat), és sempre una barreja (amb diferents proporcions, lògicament) de les tres cultures citades. I és precisament una particular combinació d’aquestes tres cultures la que permet no tant la instauració, sinó sobretot, la permanència dels règims democràtics. A aquesta particular combinació se l’anomena (en la terminologia d’Almond i Verba), la cultura cívica. No hi ha consens (ni entre els mateixos autors) de quina és la combinació exacta per tal que es donin les condicions de perdurabilitat de la democràcia, i fins i tot anys després Almond i Verba etiquetarien noves categories de la cultura política en base a diferents combinacions dels tres modes purs que hem comentat.

La cultura política no és estable, ans al contrari, varia al llarg del temps, particularment a través dels processos de socialització política que afecten als individus d’aquella comunitat, del paper de les institucions polítiques i del propi rendiment del sistema polític (democràtic en aquest cas). Ara bé, aquests canvis en la cultura política són sempre a llarg termini, és per això que alhora de proposar vectors de reforma des de la perspectiva político-institucional, hem de partir d’una cultura política determinada, que haurem de conèixer bé per tal d’afinar la dimensió i la magnitud dels vectors que des de les institucions i els actors polítics podem utilitzar per tal de fer els canvis que afectin a la participació política.
Publica un comentari a l'entrada