diumenge, 8 d’abril de 2007

Catalunya: de la democràcia majoritària a la democràcia de consens (I)

En el seu llibre “Las democracias contemporáneas”, Arend Lijphart afirma que “en societats menys (poc) homogènies […] la política definida pels principals partits tendeix a divergir en el més elevat grau, i les lleialtats dels votants són freqüentment més rígides [amb un escàs traspàs de vots entre partits], reduint així l’oportunitat de que els grans partits s’alternin en l’exercici del govern. Especialment en societats plurals[com és el cas de la catalana] […] manca la flexibilitat necessària a una democràcia majoritària. En aquestes condicions, el domini de la majoria no només no és democràtic sinó també perillós, perquè les minories que veuen contínuament denegat el seu accés al poder, es sentiran excloses i discriminades del mateix i perdran la seva lleialtat al règim.”
Contundents afirmacions de Lijphart que ben bé es podrien aplicar al cas català. I per tal de veure si a casa nostra s’ha produït una “pèrdua de la lleialtat [desafecció] cap al règim [sistema polític català]” i si és així, per part de quines minories, utilitzaré fonamentalment dos indicadors: la participació electoral i la valoració respecte el govern autonòmic (aspectes molt relacionats entre sí, com de seguida veurem), tot això a partir de la darrera en questa del Centre d’Estudis d’Opinió sobre la participació política a Catalunya (RPEO 372), de gener del 2007. Faré per tant, una ampliació del ja desenvolupat en aquest i aquest article.
En aquest sentit, el primer que hem de fer és identificar quina o quines són les minories que subjectivament se senten excloses del sistema polític català. I en aquest sentit, si bé no és un indicador exacte, utilitzaré les dades sobre la participació electoral que ens aporta l’estudi citat per tal de determinar quins són els grups d’abstencionistes a Catalunya.
L’enquesta del CEO ens mostra bàsicament, 3 perfils (o tipus) diferents dels abstencionistes a Catalunya: aquells que s’abstenen perquè es senten allunyats de la política, però particularment de la cultura, la llengua i la nació catalana (1), els abstencionistes que no creuen en el sistema democràtic (a llarg termini) (2) i finalment, aquells abstencionistes que ho són perquè estan decebuts/decebuts amb l’acció del govern (a curt termini), i en definitiva la resta d’abstencionistes contextuals (3).
Lamentablement, no hi ha suficients estudis (ni en quantitat ni sobretot, en profunditat) per tal de quantificar cadascun d’aquests 3 grups, que d’altra banda no són compartiments estancs ni motivacions excloents, sinó tot el contrari, els 3 perfils poden estar relacionats i de ben segur que hi ha electors que estaran alhora a un i altre grup. Sí podem però, aportar les dades del estudi que ens serveixen de suport per a afirmar l’existència d’aquests tres grups i veure’n, si més no, la rellevància, de cadascun d’ells.
La Pregunta número 14 (P14) del estudi, ens mostra quins són els principals temes de preocupació entre els electors catalans, separant els abstencionistes dels no-abstencionistes. És així com en aquelles qüestions relacionades amb la cultura catalana i l’autogovern de Catalunya, els abstencionistes hi atorguen un grau de preocupació sensiblement diferent; sobre la cultura, la llengua i l’identitat catalana els abstencionistes li atorguen un 6,86 (sobre un màxim de 10), respecte el 7,25 dels votants, mentre que sobre l’autogovern de Catalunya les diferències es repeteixen: 6,18 vs. 7,01. Aquests dos, són els únics aspectes en els que els abstencionistes mostren un menor grau de preocupació respecte els votants.
Conclusions similars són les que podem extreure si analitzem la P27 (proximitat del ciutadà respecte les institucions polítiques catalanes). Així doncs, els abstencionistes mostren clarament un sentiment de proximitat inferior respecte els votants (molt proper: 4,6% vs. 10,3%, bastant proper: 20,2% vs. 32,4%). Unes dades més clares encara en la P28 que ens mostren com el 8,8% dels votants i el 15,4% dels abstencionistes se senten únicament espanyols o més espanyols que catalans, el 40,3% dels votants i el 48,4% dels abstencionistes se senten tan espanyols com catalans i el 47,6% dels votants i el 31,5% dels abstencionistes se senten més catalans que espanyols o únicament catalans.
Els abstencionistes a més, es senten molt menys propers (P30) de CIU i ERC que no pas els votants (12,3% vs. 21,9% i 6,1% vs. 13,7%, respectivament), per bé que el percentatge d’abstencionistes que afirma sentir-se poc o gens proper a tots els partits polítics (24,2%) és sensiblement superior al dels votants (7,7%).
Finalment, pel que fa al naixement o lloc d’origen, la proporció de persones nascudes fora de l’Estat espanyol, és superior en 1,3 punts en el cas dels abstencionistes (26,6% vs. 25,3%). Dades més significatives encara si analitzem el lloc d’origen dels pares, on el 55,5% dels abstencionistes són fills de pares tots dos nascuts fora de Catalunya, mentre que la xifra entre els votants és del 42,3%.
Els abstencionistes, a més, utilitzen molt més el castellà com a llengua habitual (50%) que no pas els votants (31,9%).
La P17, ens mostra el segon gran bloc dels abstencionistes, aquells que no creuen en el sistema democràtic, o millor dit, mostren un molt major grau d’indiferència respecte el sistema polític. El suport al sistema democràtic és 10 punts superior entre els votants respecte els abstencionistes (89,3% vs. 79,5%), i la indiferència respecte el millor sistema polític es situa en el 10,6% entre els abstencionistes, respecte el 4% entre els votants. Es tracta per tant, d’un abstencionista estructural o per se.
En aquest sentit, convé fer una reflexió important: els abstencionistes no “entenen menys” la política respecte els votants. Això ens ho mostra la P16 en el sentit que el 68,9% tant dels abstencionistes com dels votants, està molt o bastant d’acord amb la frase “de vegades, la política sembla tan complicada que se’m fa difícil entendre què està passant”. Aquesta afirmació és rellevant en tant en quant xoca amb una percepció força estesa, respecte el coneixement del sistema per part dels abstencionistes. Si bé, la mateixa pregunta té una errada metodològica considerable, al enunciar frases per part del entrevistador, força repetides i per tant ,familiars al entrevistat, amb el que s’augmenta el percentatge de suport a la mateixa.
Seguint en aquest segon perfil, els abstencionistes utilitzen formes de participació política no-convencional amb un major grau que els votants. Així doncs, els abstencionistes han participat més en manifestacions o vagues que no pas els votants (48,9% vs. 47,1%) i mostren xifres molt inferiors pel que fa a la participació convencional, acudeixen amb molt menor mesura als mítings polítics (26,4% vs. 42,9%).
Uns abstencionistes que també, mostren un molt menor grau d’identificació amb els partits que no pas els votants. Així, el 33,9% dels abstencionistes, declara no mostrar-se identificat amb cap partit, xifra que es redueix fins al 12,8% entre els votants.
Si analitzem els motius pels quals els abstencionistes declaren no haver pogut anar a votar el passat 1N, observem que “les motivacions més esmentades tenen a veure amb el descontentament general envers la política i l’actuació dels responsables polítics en particular. Així ho afirma el 32,9% dels abstencionistes. En concret, aquests asseguren que no van anar a votar perquè estan desencantats amb la política, perquè desconfien dels polítics o que votar no serveix per res perquè tot continua igual.”
Finalment trobem una darrera bossa d’abstencionistes contextuals, és a dir, que no han votat en les darreres eleccions per algun motiu determinat (deixant a banda és clar, els motius físics o qualsevol altre tipus d’impediment no-voluntari). Part de l’identificació dels mateixos la trobem a la P12 quan el 12,9% dels abstencionistes declaren que les enquestes electorals prèvies al 1N el van animar a abstenir-se, i en la mateixa línia, la P13, quan el 26,5% dels abstencionistes afirma que si avui es produïssin de nou les eleccions, no tornaria actuar de la mateixa manera (no s’abstindria). La xifra és especialment rellevant si la comparem amb el només 11% dels votants que canviaria la seva actitud (o bé cap a l’abstenció o bé canviant el sentit del seu vot). Així mateix, a la pregunta sobre els motius que van dur al abstencionista a no votar el passat 1N (P5), el 5,6% declara no haver-ho fet pel descontent amb el govern de llavors; el 2,7% per considerar inadequada la data de les eleccions, i l’1,5% per sentir-se desenganyat/da.
Identificats doncs, els diferents perfils dels abstencionistes a Catalunya, així com la seva actitud vers la legitimitat del sistema, no resulta pas estranya l'afirmació de Lijphart. En un proper article descriuré les característiques que segons l'autor, han de tenir les democràcies de consens.
Publica un comentari a l'entrada