Per què en diem postveritat quan en realitat, li volem dir mentida?

Aquesta és una de les preguntes que més m'han vingut al cap amb l'aparició del concepte postveritat. I és que, per què ha aparegut ara aquest fenomen? I més encara, per què en diem postveritat quan en realitat li volem dir mentida?

Per respondre a aquestes dues preguntes hem de tenir en compte dos conceptes claus: la definició de postveritat (i si és el mateix o no que mentida) (1), i el context (el perquè) ha aparegut ara a l'arena político-comunicativa (2). Anem a pams.

El referèndum del Brexit, un dels millors exemples de postveritat.

La postveritat és equivalent a una mentida (1), comunicada per part d'un candidat, líder o plataforma política (2), adreçada a un grup de votants proper, fortament ideologitzat i sobre els quals pot més la fe que no pas la veritat (3), i expressada deixant a banda el factor distorsionador, interpretador o verificador dels mitjans de comunicació (4). I a l'inrevés, és a dir, no parlarem de postveritat quan es tracti de comunicar una mentida a un grup de votants els quals no ens sigui proper o en els que superi la creença per sobre de la veritat, o quan ho fem assumint el rol de filtre i interpretador dels mitjans de comunicació.

De fet, en un sentit estricte,  no parlem tant de comunicar una mentida, sinó de comunicar una idea, fet o creença que no té perquè basar-se en fets reals, ni ser estrictament certa. És a dir, sovint els exemples de postveritat no seran mentides en tota la seva literalitat, sinó que inclouran una part de substracte verídic, sobre el qual hi ha una subjectivitat, és clar, del tot manipuladora.

Fixem-nos que parlem de postveritat només en l'àmbit polític, i de fet, la postveritat ve delimitada, i és només possible emetre-la, per part de líders polítics, candidats, plataformes o partits polítics, o fins i tot, encara que resulti contradictori, per mitjans de comunicació fortament ideologitzats. Això és degut a que la postveritat només pot quallar en el marc de les creences, i aquestes són molt més fortes (i per tant, susceptibles de penetrar) en l'esfera política, que no pas en altres àmbits de la vida.

Però l'aspecte més interessant aquí es veure a qui s'adreça la postveritat, i és que per tal que aquesta qualli i sedimenti sobre els votants, caldrà que estigui enfocada a un grup de votants determinat (1), amb forta simpatia ideològica o personal (2), fortament ideologitzats (3), i sobre els quals esdevingui més creïble el qui (el candidat què diu la postveritat), el què (dintre del seu marc mental ideològic), que no pas la veracitat o no del fet en qüestió. De fet, la postveritat pretén reconfortar i reafirmar, molt més que no pas informar, als electors. D'aquí que s'adreci sempre a votants propers, fortament mobilitzats i a l'espera de missatges que s'interpretin des de l'òptica del marc mental ideològic comú, d'una manera acrítica.

Finalment, i a l'hora de ser irradiada, la postveritat ho haurà de fer deixant de banda, quant no en contra directament, dels mitjans de comunicació, que sovint exerceixen de factor filtre de les idees polítiques dels candidats o partits. I és que, tal i com hem vist, aquesta només es pot fer arribar ignorant els mitjans, i més encara, adreçant-se sovint als electors crítics amb els mitjans de comunicació.

Però si ho analitzem amb perspectiva, de missatges polítics fets arribar a ciutadans fortament ideologitzats i mitjançant no convencionals n'hi ha hagut sempre... i abans en dèiem rumors. I és que per qualificar-ho com a postveritat, cal tenir el context de les tecnologies en l'àmbit de la comunicació i les xarxes socials, què són el lloc idoni, per poder-les propagar. D'això en parlaré en un nou article.