Els avantatges de fomentar la confrontació com a estratègia política.

Hi havia una vegada, en la Catalunya i Espanya dels anys 80, 90 i 2000, on la ciutadania accedia a la informació política a través dels mitjans de comunicació, qui tenien la clau de la construcció del relat polític de la societat. Uns mitjans de comunicació molt massius i propers a les èlits polítiques, des d'on s'establien vasos comunicants entre els partits polítics de govern i d'alternativa, i els diaris, ràdios i tv, que exercien de contrapès, de filtre i de sedàs mutu, en un ecosistema que expulsava als possibles nous actors polítics i mediàtics de l'escena pública. Era un món on els partits aspiraven al govern o a ser-ne l'alternativa, amb discursos adreçats a tothom (catch-all), on l'arena de la confrontació política era d'una sola dimensió o eix (l'ideològic), amb candidats insiders (provinents dels mateixos aparells polítics), i en un clima de competència política, sí, però controlada, amb topalls, i acompanyada de tot un sistema que protegia el clima polític o la bombolla política d'aquella època.

Fomentar la confrontació és una estratègia que té avantatges a tenir en compte.

Un passat recent que ha desaparegut per sempre: avui internet ja supera a qualsevol mitjà de comunicació com a font d'informació política (i no política encara més) (1), on els mitjans de comunicació ja no tenen el paper de moderador del debat polític (2), on han aparegut nous actors polítics i mediàtics que han trencat la bombolla que protegia o delimitava el camp de joc electoral (3), i on el debat polític ara és sobre tres dimensions alhora: la ideològica, la identitària - territorial, i la de la mateixa política en sí, al voltant de la transparència, la corrupció política i la renovació dels lideratges (4). En conseqüència, els partits polítics ja no tenen un terreny de joc acotat i conegut sobre el qual moure's i, sobretot, ja no poden aspirar a representar a una majoria (absoluta) de ciutadans.

Però tot i això, encara avui molts candidats aspiren (conscientment o no) a representar (a què els votin) la majoria de ciutadans, encara que estiguin davant d'un context d'una forta fragmentació política (1) i sovint d'una forta polarització o rivalitat (2). És per això que també massa sovint s'ignoren les avantatges estratègiques que té el foment de la confrontació com a estratègia electoral. Sí, i és que en un context on hom no pot aspirar a representar a la majoria (absoluta) de ciutadans (1), on hi ha una forta fragmentació del mapa polític (2), on hi ha més d'un eix de debat polític (3), i existeix una forta rivalitat entre espais polítics, candidats o partits (4), la confrontació amb el nostre rival més immediat (i amb el qual en representem la oposició frontal) és una estratègia que ofereix diferents avantatges.

Un dels polítics que millor ha sabut utilitzar aquesta estratègia de la confrontació és Donald Trump. I d'entre tots els moments en destaco aquest. En un dels debats electorals les setmanes prèvies a les eleccions del 2016, Hillary Clinton parlava de les conseqüències negatives per al país que Trump fos president (en referència a les seves mentides continuades), i la resposta d'aquest va ser, simplement, brillant: because you'll be in jail, o el què és el mateix... llògic que diguis que si jo (Trump) fos president seria dolent, perquè tu (Hillary) estaries a la presó. Amb això, Trump va aconseguir dues coses: excitar (mobilitzar) al seu votant (1), atreure a potencials detractors de Hillary però que encara no tenien segur el seu vot republicà (2), i tenir una forta viralització del missatge, que va donar la volta arreu del món (3). I és que Trump tenia clar, des del principi, que els partidaris de la seva rival mai es decantarien per ell i, en conseqüència, provocar la confrontació no suposava cap risc major de pèrdua del seu espai electoral, al contrari.

A casa nostra també trobem exemples de líders polítics que han fomentat la confrontació. Un dels millors exemples va ser el de Jordi Pujol, ara fa 30 anys, en una visita a Santa Coloma de Gramanet. Uns veïns enfadats s'hi van encarar i fins i tot li van llençar pedres contra el seu cotxe. Davant d'això, el president podia fer dues coses: o bé marxar per intentar que aquell moment de tensió fos el més breu possible i minimitzar el conflicte... o el contrari. Aturar-se i, al costat de les càmeres, renyar-los a tots. I va escollir la millor opció. Si ho pensem, els manifestants no els podria pas convèncer (eren antagonistes seus) però sí se'n podria aprofitar del moment de tensió per tal de mobilitzar als seus partidaris. El moment en vídeo és brillant.

Per tal de veure millor els efectes positius d'aquesta estratègia de foment de la confrontació, veiem l'exemple contrari. Aquí tenim a Manuel Valls, fent una atenció a mitjans (stand-up o canutasso) al Raval de Barcelona, i mentre explica el seu discurs de seguretat, civisme i ordre (un dels temes claus en la propera campanya electoral barcelonina), un grup d'independentistes l'increpen, fent impossible la visita al barri i l'atenció als mitjans. Què fer davant d'això? El primer que cal fer és pensar... qui són els que es manifesten en contra meva? Si es tracta d'un grup que està a les meves antípodes (tant ideològiques com en l'eix nacional), és obvi que ni jo els podré convèncer, ni ells a mi. En conseqüència, mai ningú d'aquests em votarà. Per tant, si minimitzo el conflicte, dono per finalitzada la visita al barri, etc., en el fons guanyen ells. Però... i si aprofitant que els mitjans de comunicació hi són, (sempre requisit indispensable en aquesta estratègia), m'hi encaro? Aconseguiré atenció mediàtica en una peça de vídeo que segurament viralitzarà moltíssim a cost 0 (1), mobilitzaré als meus votants (2), marcaré el meu terreny de joc al situar-me, encara més, com l'antagonista a ells (3), i captaré possibles simpaties de votants latents (4). I a mode d'annex, insistir en dos requisits fonamentals per poder aplicar en un context determinat aquesta estratègia de foment de la confrontació: 1.- que hi hagi mitjans de comunicació (especialment càmeres de vídeo) o en el seu defecte, telèfons mòbils, gravant-ho, i 2.- hi hagi les suficients mesures de seguretat com perquè no hi hagi cap conseqüència negativa, és clar.

Més enllà dels arguments exposats aquí (i que volen servir per delimitar el terreny de joc de quan pot convenir o no fomentar la confrontació), els vídeos serviran al lector per reflexionar al voltant d'aquesta estratègia.