La teoria de la participació política, ens mostra que davant una situació de descontent amb el sistema, el ciutadà té essencialment dues opcions, la veu i la sortida.
El ciutadà pot, comunicar el seu descontent cap aquell sistema, mitjançant la protesta pública, la interlocució amb els càrrecs públics, o fins i tot, la pròpia feina dintre d'aquella organització sobre la qual en mostra el seu descontent. Es tracta doncs, d'una estratègia en que prima la veu, és a dir, la comunicació de la informació.
Per l'altra banda en canvi, el ciutadà (o elector en aquest cas), pot optar per exercir pressió sobre el sistema amb l'amenaça de sortir-ne. És el cas deixar de votar en les eleccions, abandonar el partit polític sobre el que s'expressa el descontent o deixar de comprar cava català, com a protesta (en aquest darrer cas, és el que s'anomena consum amb finalitats polítiques). Es tracta doncs d'una opció (o amenaça) de sortida.
Òbviament, ambdues opcions són compatibles i sovint, s'utilitzen al mateix temps. La relació entre una i l'altra, ve definida pel cost d'una opció en termes de (o en relació a) l'altra. És a dir, en situacions en les quals exercir l'opció veu és dificultosa (com en el cas de les eleccions), resulta menys costosa l'opció sortida i al inrevés. Sovint, quan es forma part d'organitzacions com ara partits polítics, els costos de la sortida poden ser molt elevats en relació amb la veu; aquesta segona opció és la que s'acaba imposant.
Centrem-nos però en el primer cas. Davant una situació de descontent amb el sistema polític, un ciutadà pot optar per diferents eines de participació política per fer-ho saber. Ara bé, la forma de participació política menys costosa (i per tant, més igualitària i que genera un menor biaix tal i com comentava en un anterior article) és sens dubte, el vot. Però expressar la veu (entesa en els termes que hem utilitzat anteriorment) a través del vot és enormement complicat i sovint, poc satisfactori (el vot nul, en blanc, escriure a les paperetes, etc). Sembla doncs, que s'abarateix l'opció sortida del sistema, és a dir, l'abstenció.
Resulta un xic paradoxal doncs, que en un escenari en el qual tots els partits polítics es preocupen per l'elevada (i creixent) abstenció dels ciutadans, la configuració final del govern no faci sinó fomentar l'abstenció en els propers comicis, com ja ho va fer al 2003 i que ens explica (si més no de manera molt parcial), la baixa participació en les eleccions del passat dia 1 de novembre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada