Què fa, exactament, un portaveu del govern?

Elsa Artadi s'ha estrenat aquesta setmana com a portaveu del govern.

Aquesta setmana s'estrenaven en el càrrec, juntament amb la resta de companys dels seus respectius governs, les dues noves portaveus dels governs català, Elsa Artadi, i espanyol, Isabel Celaá. Però... que significa exactament ser portaveu del govern? quin rol tenen els portaveus dels executius? Com encaixa aquesta figura en un sistema de govern col·legiat i parlamentari com el nostre (català i espanyol)? Veiem-ho.

Aurora Masip va compaginar el càrrec de DG de Comunicació i portaveu.

La primera consideració que hem de tenir en compte quan parlem del portaveu del govern és el seu rang. En el cas català, per exemple, Catalunya ha tingut portaveus del govern amb rang inferior al de Conseller: durant el 2n tripartit, amb la llavors Directora General de Comunicació del Govern, Aurora Masip, i en la primera etapa del govern Mas, amb el Secretari General de Presidència, Francesc Homs. Aquest rang precisament va comportar certs desajustos alhora de liderar el discurs polític de cara als mitjans de comunicació (especialment en el primer cas), però també de la seva teòrica no possible participació en el que s'ha convertit com a principal element de competència del portaveu del govern: l'explicació del continguts de les reunions del Consell Executiu (on teòricament hi participa només el president, els consellers i el secretari del govern). Al mateix temps però, en el cas català, el portaveu del govern (gairebé sempre) ha dirigit orgànica i competencialment també la política de comunicació de l'executiu català. I ens hem de remuntar a excepcions com la del Joaquim Nadal en el primer tripartit, qui combinava les tasques de conseller de Territori amb les de portaveu del govern i, per tant, sense dirigir ell les competències en comunicació de la Generalitat de Catalunya.

Francesc Homs començà de portaveu i SG de Presidència.

En el cas espanyol però, els portaveus del govern (des de la transició, s'entén), sempre han tingut rang de ministre (i per tant no han tingut el problema de no poder assistir als consells de ministres), però no sempre han dirigit també les polítiques de comunicació de la Moncloa. En el cas del darrer portaveu del govern de Mariano Rajoy, Iñigo Méndez de Vigo, es va estrenar com a ministre de Cultura i com a portaveu de l'executiu espanyol reivindicant per a sí les competències en comunicació, demanda que no va ser atesa pel president del govern (quedarien sota el ministeri de la presidència, dirigit per Soraya S. de Santamaría).

Aquesta setmana s'ha estrenat la nova portaveu de La Moncloa.

Així és també en el cas de la nova portaveu del govern de Pedro Sánchez, Isabel Celaá, què és ministra d'Educació i Formació Professional, mentre que les competències de comunicació resten al ministeri de Presidència, liderat per Carmen Calvo.

Però, en què consisteix exactament la tasca de portaveu del govern (català o espanyol)? Més encara si la persona que ho exerceix no dirigeix les competències de comunicació del govern?

Com hem pogut llegir entre línies fins ara, la tasca de portaveu del govern està molt vinculada amb les rodes de premsa posteriors al Consell Executiu (Catalunya) i al Consell de Ministres (Espanya). Un model de comunicació, el de la roda de premsa setmanal (i només setmanal) i posterior a la reunió del govern (i només després d'aquesta), què és, com a mínim, discutible i extraordinàriament rígid, tal i com analitzo en aquest article. I aquí es produeix una paradoxa: com que el càrrec de portaveu del govern està força buit de competències o efectes formals, els portaveus es solen aferrar al model de roda de premsa setmanal posterior a la reunió del govern com a principal bandera del seu rol. A efectes pràctics, això es tradueix en una prospecció dels temes destacats i mediatitzables de l'ordre del dia del govern (una tasca que solen fer els Dircoms amb la intervenció o validació sovint dels Secretaris Generals) que es fa en les hores prèvies a l'inici de la reunió (1), i una reunió posterior a la mateixa i abans de que comenci la roda de premsa (2), per tal de repassar l'actualitat i l'última hora abans de sortir al faristol, on hi participa el/la portaveu del govern, i els responsables de comunicació i premsa de l'executiu. A més, tant en el cas català com espanyol és habitual fer entrar a escena en la roda de premsa al conseller de torn en funció dels temes a destacar del consell de govern que s'acaba de celebrar.

Tot això, com hem vist, té un cerimonial força estandaritzat, acotat i pre-establert, i que es repeteix cada dimarts (en el cas català des de fa uns anys, abans les rodes de premsa es feien en dimecres) i cada divendres (en el cas espanyol). El problema ve doncs, en el més enllà, atès que els ministres (i consellers) tenen perfil propi, i el què és més arriscat, agenda mediàtica pròpia, i si bé aquesta s'intenta coordinar i compartir (mitjançant una reunió setmanal dels Dircoms de cada conselleria / ministeri), això no es garantia de que no hi pugui haver cap declaració, expressió o opinió que disenti de la línia oficial del discurs del govern i que (no sempre) marca el portaveu de l'executiu respectiu.

El que sí cal tenir en compte és que a l'hora de concedir entrevistes i declaracions, els portaveus del govern tenen una activitat més destacada que els seus companys d'executiu (això es més evident en el cas espanyol, on a més no hi ha tradició de governs de coalició) i, per tant, són com a portaveus, els membres del govern més mediàtics, tant pel que fa a les entrevistes (1) com pel que fa al número d'actes públics en els quals es convoquen als mitjans de comunicació (2).

Però, i finalment, a diferència del sempre posat com a referent model dels EEUU, on els periodistes que cobreixen la informació de la Casa Blanca viuen a l'espai reservat per la premsa a la seu presidencial i el portaveu de l'executiu nord-americà fa vàries rodes de premsa al dia (habitualment dues), aquí els periodistes (tot i que hi tenen espai per treballar tant al Palau de la Generalitat com a La Moncloa), només s'hi traslladen esporàdicament quan hi ha activitat, i no de manera permanent. Això és així en part perquè els palaus de referència no donen tanta feina com perquè els periodistes hi passin allí tot el dia, però també perquè la diferència entre l'interès mediàtic del que succeeix als palaus presidencials i a les seus de la resta de conselleries o ministeris, per exemple, és molt inferior en el cas català i espanyol que en el cas nord-americà.