De l'era del jo a la del tothom. Per què hem de deixar enrera tot allò que crèiem de l'era del 2.0

Internet va començar com una xarxa militar, ARPANET.

La història d'internet és ja força coneguda. A partir de les necessitats de l'exèrcit dels EEUU es va crear una xarxa telemàtica (a distància) i modular (on s'hi podien afegir un número gairebé il·limitat de punts de connexió) de comunicacions. I fruit de l'èxit d'aquest model la xarxa va anar creixent fins al punt d'afegir-hi una nova funcionalitat: el dipòsit, en servidors remots, d'informació consultable per a tots els participants d'aquella xarxa (1), i presentat d'una forma senzilla, accessible i visual (2), o el què és el mateix, l'aparició de les pàgines web.

L'IRC va ser el primer protocol massiu de XAT.

En principi, però, aquestes dues funcionalitats anaven separades, fins al punt que les aplicacions de comunicació massives (i per tant, fora de la xarxa militar), com ara el IRC (el primer protocol de xat massiu), estaven desconnectades de les aplicacions d'informació (via la web WWW). Dit d'una altra manera, a l'internet 1.0 o bé t'hi comunicaves (via xat, correu electrònic, o BBS), o bé accedies a continguts presentats mitjançant una façana (web), però totes dues funcions estaven separades entre sí.

L'era web, per tant, era l'era del jo, és a dir, l'època on un (particular o, sobretot, empresa o institució) publicava continguts de forma més o menys accessible (via el protocol WWW), per tal que altres hi poguessin accedir, sempre i quant sabés com fer-ho, és clar, i sense gaire preocupació per la seguretat ni per les estadístiques, dit sigui de pas, ja que la comunitat amb accés era tant petita que no hi havia motius per patir al respecte.

Així era la primera versió de Facebook.

I precisament això és el que va canviar amb l'aparició de la WEB 2.0, les xarxes socials o simplement el món 2.0: la fusió entre informació i comunicació. Amb l'ampliació del número d'usuaris d'internet, fins al punt d'accedir-hi des de cada telèfon, van aparèixer les primeres eines mixtes entre continguts i comunicació, comenant pels blogs, o per les inicipents xarxes socials, dipòsits (servidors) d'informació però orientats no tant a la consulta sinó a la interacció. Una fórmula que esdevingué màgica, fins al punt de descobrir que quant més es comunica la gent mitjançant la xarxa, més dades proporciona cada usuari, o se'n poden obtenir i, en conseqüència, se'n pot aprofitar per a la seva monetització i benefici. Eines com Facebook o Twitter no van néixer amb cap pla de negoci ni voluntat de convertir-se en gegants tecnològics, sinó que s'hi van topar, gairebé accidentalment, amb l'èxit de la fusió d'aquests conceptes: informació (o continguts) i comunicació (o interacció).

Primera versió de Youtube.

Passem, per tant de l'era del jo a l'era del nosaltres (la comunitat), un moment on tot el que passava en el món digital ja no era pensat i fet des d'un mateix sinó amb perspectiva de comunitat. Els continguts i les webs s'haurien de transformar perquè ara serien accessibles, compartides i criticades per una comunitat, que a més, disposava de noves eines per empoderar-se, i per comunicar-se entre sí.

Ras i curt això és el que anomenem "2.0", al conglomerat d'eines que ens permeten la fusió entre la interacció i els continguts, a partir de la 2a meitat de la primera dècada dels anys 2.000. La pregunta és: estem encara en el món 2.0? O hem evolucionat? Per què?

De fet, respecte l'inici del món 2.0, (Facebook es crea l'any 2004, per bé que els blogs són una mica anteriors), ha canviat gairebé tot, però fonamentalment han canviat dos aspectes. La universalització i la industrialització del món digital.

Disposar d'internet avui, a la feina, a casa, o a qualsevol lloc que ens trobem, és considerat un dret d'accés universal. De fet, a Catalunya internet ja ha superat a la TV tant pel que fa a audiència (número) com volum de consum (hores). I no només tots estem connectats en xarxa (el 90% dels catalans disposa de telèfon amb accés a alguna xarxa social), sinó que ho comencen a estar els nostres objectes quotidians: electrodomèstics, gadgets d'entreteniment, vehicles, etc.

I, en segon lloc, aquest increment exponencial de coses connectades (objectes i persones), ve aparellat d'un enorme rastre d'informació que les empreses utilitzen per obtenir-ne benefici. Es tracta d'una nova font de riquesa enorme (tot i que enormes també són les complexitats per a la seva explotació). Però, quina relació té això amb les xarxes socials?

Twitter cotitza a borsa, però encara actuem amb la innocència d'una start-up.

Tornem a 15 anys enrere. Facebook, Youtube, o Twitter, es van crear des d'un garatge per connectar persones, continguts o històries. Sense un pla de negoci, ni tant sols sense la voluntat d'esdevenir una empresa, ni molt menys un conglomerat empresarial gegant. Aquesta transformació ha vingut donada per l'enorme èxit (1) dels productes, el creixement massiu de l'audiència d'internet (2), i pel descobriment de les dades personals com a font de negoci (3). Poso tant d'èmfasi amb aquest aspecte, perquè aquesta és la clau per entendre perquè estem en una nova era, o dit d'una altra manera, perquè les creences, idees o comportaments adquirits en l'era 2.0 ja estan completament desfasats.

Hem passat de l'era del nosaltres a l'era del tot i del tothom. O el què és el mateix, de l'era en que internet girava al voltant de les comunitats, a l'era de la universalització, on totes les persones, i més encara, tots els dispositius, disposen de connexió a internet.

Dit d'una altra manera: ja no queda res de la primera, senzilla i innocent pàgina de Facebook per connectar amb els ex-companys d'universitat. O de la precària eina per penjar vídeos, Youtube. O d'una rudimentària xarxa de micro-blogs, convertida després a xarxa social, Twitter. I, si res queda d'aquella època, és un error actuar i creure, a la xarxa, que encara treballem amb les eines de fa 15 anys.

O el què és el mateix: en un món on tothom disposa de xarxes socials, tenir un compte a una xarxa, qualsevol, no és sinònim de tenir una major audiència, sinó tot el contrari. Aquest és el gran axioma de l'era del tot i del tothom. Per què?

Així seran els primers anuncis a Whatsapp, al 2020.

Si hem dit que res queda de les precàries llavors web, avui xarxes socials, eines de comunicació, és perquè l'audiència gairebé universal (no s'insisteix prou en la importància que, a partir de gener del 2020, Whatsapp disposarà de publicitat), de les xarxes socials i de l'enorme negoci de les dades, ho ha transformat tot.

Les regles del mercat i del negoci d'internet fan que accedir al mòbil i a l'atenció dels nostres veïns, públics potencials i audiència, passin pel sedàs de la publicitat, del pagament, perquè precisament és aquest el model de negoci de les xarxes socials: la possibilitat d'accedir i d'atreure l'atenció dels nostres veïns, mitjançant empreses (camuflades rere xarxes socials aparentment innocents) que ho saben gairebé tot de nosaltres i, així, monetitzar les nostres necessitats relacionals, de màrqueting o d'audiència.

És per això que si avui obrim un compte a qualsevol xarxa social, aquest compte, de manera natural (també dit de manera orgànica), creixerà molt més lentament que el que ho faria si l'obríssim fa 10 anys, a pesar que l'audiència avui a les xarxes socials és brutalment superior. Aquesta és la paradoxa de la era del nosaltres, i precisament per això hem de canviar les creences, actituds i objectius a les xarxes socials respecte els de l'era del 2.0