Cap a una nova teoria de la participació política

La participació política la podem definir com aquella activitat d’un individu o grup d’individus que de manera 1) voluntària i 2) intencionada, està 3) dirigida a influir sobre els assumptes públics.

Aquesta activitat, està íntimament relacionada amb la democràcia, ja que precisament aquest, és el sistema polític que permet, garanteix, protegeix expressament i que en essència, es basa en la participació política com a sistema polític.

La democràcia, que com a sistema polític, va néixer a l’antiga Grècia, va desenvolupar un marc de participació política, en conseqüència amb la mateixa democràcia directa del sistema polític grec, que considerava la participació política com quelcom vital i necessari per al funcionament i la preservació de la democràcia.

Aquesta concepció participativa de la democràcia, comportava també en la creença del superciutadà polític. Aquest ciutadà ideal, en el que es basa la democràcia antiga (utilitzant la metodologia de Convers), ha de complir els següents criteris:

En primer lloc, el ciutadà ha d’utilitzar diferents categories/conceptes per tal de donar sentit i identificar els fets polítics. A partir d’uns principis estructuradors (com ara l’eix esquerra/dreta, capitalisme/socialisme, etc.) s’han d’estructurar els valors polítics i les seves opinions cap a aquests fets polítics. En segon terme, cal que aquests principis vertebradors de la concepció política, han de servir vertaderament com a estructuradors, com a vertebradors i hi ha d’haver interdependència. És a dir, cal que la visió o la concepció dels fets polítics depenguin dels valors estructuradors dels principis polítics dels individus i al inrevés.

I en darrer lloc, cal que aquestes pautes de conducta bàsiques, aquests principis estructuradors de la concepció política, siguin estables en el temps.

Sobre aquest ciutadà ideal, s’estructura la teoria participativa de la participació política. Segons aquesta, la participació directa dels ciutadans en la presa de decisions públiques, és un element bàsic de la democràcia. En conseqüència, un sistema realment democràtic ha d’afavorir la màxima participació política dels seus ciutadans.

A més, aquesta teoria considera que la participació política, fa millors als ciutadans i facilita la gestió dels conflictes socials. D’aquí sorgeix, l’especial èmfasi que fa aquesta teoria sobre la participació en l’àmbit local, que és allà on més es noten aquests efectes positius de la participació política, segons els seguidors d’aquesta teoria. Una participació que a més, redueix els perills de les desviacions autoritàries i millora la qualitat del govern.

Va ser durant el segle XVIII, en el marc de la idea de democràcia com a exercici representatiu, quan va sorgir en aquest marc, la visió elitista de la participació política, que partia també d’una concepció molt diferent del ciutadà.

En aquest sentit, els elitistes creuen en el model de ciutadà no sofisticat. És a dir, ciutadans amb una poca estructuració i vertebració dels fenòmens polítics. Manca de valors o d’eixos que serveixin per a donar sentit i identificar als fets polítics. A més, aquests valors i principis, ja dèbils, no serveixen per a estructurar el pensament polític, la concepció política. I per últim, no es percep estabilitat de vertebració o d’actituds envers els mateixos valors i fets polítics.

És en aquest context en el que s’emmarca la teoria elitista de la participació política. Basada en que la democràcia, es basa en la competició dels líders polítics pel suport dels ciutadans a través de les eleccions, que garanteix que els representats prenguin decisions que satisfacin als seus electors, segons Schumpeter. Així, es creu que els ciutadans no es desenvolupen bé en la política i no han de dedicar una part important de la seva vida a aquesta.

La teoria elitista, creu que cert grau d’apatia política no té perquè ser perjudicial per al sistema, ja que és conseqüència de que el sistema i les seves decisions funcionen relativament bé, dedicant el seu temps a activitats de major interès.

També es creu, que un excés de participació política, pot provocar una sobrecàrrega en el sistema, amb massa demandes que el poden conduir fins a l’inestabilitat.

En darrer lloc, els elitistes creuen que una participació política de baixa intensitat (és a dir, de cost reduït) i esporàdica, garanteix la participació del major número de persones i que per tant, hi hagi una màxima igualtat en la distribució del poder polític. Em centraré ara en les principals crítiques a la teoria participativa.

Primerament, cal tenir en compte que la presa de decisions polítiques, exigeix una visió del conjunt, de la globalitat, amb coherència i negociació, que és molt difícil d’aconseguir si cadascuna de les decisions es pren de manera individualitzada, per ciutadans que no són sempre els mateixos. Existeix a més, una gran dificultat d’aconseguir àmbits de reflexió i deliberació, més allà del món local on puguin participar tots els ciutadans.

En una segona categoria, cal tenir en compte l’elevat cost de la participació política. Aquesta necessita de no només voluntat, sinó temps, reflexió, sovint desplaçament, i una sèrie de costos que gairebé mai estem disposats a assumir, i que no sempre assumeixen els mateixos, tergiversant els principis de la democràcia.

Però el que és realment important, és la conseqüència que se’n deriva d’aquesta segona crítica. Al tenir uns costos tan elevats la participació política, fa que aquesta, només sigui utilitzada per un petit nucli de ciutadans. És a dir, tot i participar més freqüentment, el número de participants serà enormement més reduït, essent no representatiu del conjunt.

Això té dramàtiques conseqüències sobre el sistema, ja que no només s’afavoreix que les decisions públiques siguin preses per una petita part de la població, sinó que sovint, com es coneix a priori, qui serà qui utilitzarà aquests mecanismes de participació política, perverteix el sistema fins al punt que es pot utilitzar una major participació política per tal d’aconseguir per part de les elits, els objectius polítics que no poden aconseguir amb altres sistemes de participació política menys freqüents i costosos, com ara l’electoral.

En el sentit oposat, es descriuen a continuació, les principals crítiques a la teoria elitista. En primer lloc, la teoria elitista limita la relació entre els ciutadans i la política al àmbit electoral, i sembla que la seva justificació és dèbil en aquest sentit.

En segon lloc, i a diferència dels arguments de la teoria elitista, les evidències empíriques realitzades, mostren una alineació entre l’absència de participació amb les actituds d’insatisfacció i rebuig amb el sistema polític.

Sembla doncs, que ambdues teories són incompletes, i que no expliquen d’una manera satisfactòria, la realitat de la participació política. Intentaré modestament, aportar llum cap a una nova teoria de la participació política, tot partint de la teoria elitista.

En primer lloc, per què parteixo de la teoria elitista? Doncs perquè aquesta s’adapta molt millor a la realitat que no pas la teoria participativa. Hem vist, com la teoria participativa es va gestar en el marc de la democràcia assambleària d’Atenes, i en certa manera, està pensada per a aquest tipus de democràcia i pretén retornar en part a ella. Ara bé, com ja hem comentat, té unes conseqüències que perverteixen de manera absolutament brutal el sistema, i fan avançar a la democràcia, sota una mascareta de més poder per als ciutadans, cap a posicions absolutament autocràtiques. En especial el fet de que aquesta teoria, permet la identificació i control de qui participa en el sistema, com ja hem vist.

No obstant, rebutjo la idea de que la participació política (sempre i quan es faci per les vies legals establertes), és negativa o no és sovint, positiva per al sistema. Estic convençut i les diferents experiències així ens ho mostren com, les iniciatives polítiques a títol individual o col·lectiu, canalitzades correctament a través dels mecanismes del sistema polític, poden ser positives per al sistema i millorar-lo. Això no treu però, que un nombre descontrolat de peticions polítiques, un creixement molt important de la participació política, sobretot la no-legal, no-reglada i fins i tot violenta, pugui provocar inestabilitat sobre el sistema.

Condensadament, no es tracta tant d’oferir nous mecanismes de participació política, que augmenten el cost i possibiliten un control sobre el qui participa, sinó canalitzar les iniciatives polítiques individuals o col·lectives que arriben al sistema.

Tal i com apunta la teoria elitista, la participació política és enormement costosa, i fa que sigui en el millor dels casos, molt poc utilitzada. En aquest sentit, cert nivell d’apatia política és innat al sistema, tot i que no té perquè significar una satisfacció amb aquest. És a dir, tot i que observem una considerable apatia en el sistema polític i en la participació política en particular, i que a més va creixent, el fet que aquells que no participen en les eleccions, no utilitzin altres mecanismes de participació política, no significa en absolut que estiguin satisfets amb el sistema. Pot semblar una contradicció que s’estigui en contra del sistema perquè hom no s’hi senti representat i al mateix temps no s’utilitzin els mecanismes de participació política, però no vull entrar en els motius d’aquesta contradicció, ara per ara.