Llatinoamèrica davant els processos d'integració econòmica

La primera cimera de les Amèriques, celebrada entre el 9 i el 11 de desembre de 1994 a Miami, serví per a aprovar una declaració i un pla de treball conjunt dels 33 caps d’estat i/o de govern presents, pel qual es comprometien a crear l’Àrea de Lliure Comerç de les Amèrices (ALCA), amb l’any 2005 com a objectiu. Avui encara no s’ha ratificat el tractat i és una incògnita quan entrarà en vigor.

L’ALCA, té quatre objectius principals, segons la I declaració de les Amèriques: la prosperitat, la democràcia, el lliure comerç i el desenvolupament sostenible per al continent americà. Per a aconseguir-ho, l’organització es proposa 1) un clar suport a Nacions Unides i sobretot a l’OEA, com a salvaguarda de la pau i el reforçament de les institucions democràtiques, 2) una major lluita contra el crim, la corrupció i el tràfic il·legal, 3) la creació d’una àrea de lliure comerç entre tots els estats membres, 4) la homogeneïtzació dels acords, organitzacions i tractats d’integració econòmica, 5) millorar els accessos a l’educació i la salut de la població, 6) millorar els drets democràtics de les minories indígenes, així com la igualtat entre sexes, 7) creació d’aliances de cooperació per a la preservació del medi ambient i 8) suport a l’aliança centreamericana per al desenvolupament sostenible.

Al parlar de lliure comerç a tot el continent americà, se’ns plantegen tot un seguit d’enormes reptes per a les diferents economies que integren el continent. En primer lloc, cal tenir en compte els no pocs exemples històrics d’integració regional i subregional que els països americans han tingut a partir de la II Guerra Mundial, per a protegir-se del gegant nord-americà primer, i per a aprofitar-se del seu enorme mercat i possibilitats d’inversió després. Iniciatives que només han prosperat en la seva vessant exterior, i que han generat tot un panorama heterogeni de resultats, de marcs d’integració, d’organitzacions i de condicions aranzelàries difícils d’homogeneïtzar.

En segon lloc, molt més heterogènies són encara les condicions econòmiques, estructurals, polítiques, socials, etc., a cadascun d’aquests països. Així, mentre veiem com els EUA i Canadà busquen augmentar el seu mercat a tota costa, amb economies enormement obertes, dinàmiques i competitives, hi ha països febles, amb economies molt tancades i sense teixits productius capaços d’absorbir l’impacte de la liberalització del comerç a escala continental. I en aquest sentit, no està clar quins són els mecanismes de l’ALCA per a compensar els beneficis/pèrdues del lliure comerç, en societats, sovint apàtiques políticament, i poc interessades en la integració econòmica continental.

Això, comporta, en tercer lloc, un conflicte d’interessos i de voluntat política. És a dir, cal recordar que l’ALCA s’emmarca en una etapa de reactivació de l’integració americana (anys 90), fruit de la fi de la guerra freda, i la necessitat de fer front a la competitivitat del nou context econòmic internacional tripolar. A més, cal afegir-hi el protagonisme dels afers llatinoamericans en l’agenda del president Clinton, que tot i algunes dificultats legislatives, va potenciar en gran manera aquests processos. Ben diferent però es mostra (sobretot arran dels atemptats del 11S) el president Bush, on LATAM no figura en la seva agenda prioritària. A més, les crisis financeres de Mèxic, i sobretot Argentina i Brasil, en els últims anys, han ralentitzat el procés de l’ALCA per a centrar-se en els beneficis del MERCOSUR.

Per últim, cal considerar quins han segut els efectes dels altres processos d’integració. Així, i a excepció del MERCOSUR i del NAFTA (aquest últim per les seves particular característiques), amb grans èxits tan a nivell d’intercanvis comercials entre els països que el formen, com dels estats membres cap enfora, a grosso modo podem afirmar que bona part dels processos d’integració del continent (i sobretot del subcontinent sud-americà), han funcionat només en la seva vessant externa. És a dir, en l’increment de les transaccions comercials (i en molts casos financeres), dels estats membres cap enfora. Tant es així, que en bona part, es coneix el procés d’integració llatinoamericana sobretot com a regionalisme obert.

No obstant, l’ALCA aporta nous elements al procés d’integració del continent, respecte les moltes altres iniciatives que en aquest sentit han esdevingut des de la II Guerra Mundial.

El primer element, és la seva visió continental. L’ALCA, és un paraigües que abraçarà a 800 milions de persones, i es tracta també, del primer projecte que té una visió de tot el continent, superant els processos subregionals, protagonistes fins ara.

Però no només supera l’enfocament territorial de la resta d’acords d’integració, sinó que també pretén superar els marcs i les institucions de la resta de tractats, el contingut i els acords dels anteriors documents; en altres paraules, unificar i homogeneïtzar les dinàmiques i els processos d’integració de les diferents economies del continent, així com ampliar el catàleg de mesures, normes i acords. El darrer borrador de l’organització, estableix mesures en temes tan diferents com medi ambient, treball, agricultura, aduanes, protecció de la competència, drets de propietat intel·lectual, etc.

I en darrer terme, té per damunt de tot, una perspectiva interior més que no pas exterior, és a dir, l’ALCA vol servir per a incrementar els intercanvis de capitals entre els estats membres, i no pas d’aquests cap enfora.

En conclusió, les actuals prioritats polítiques de l’agenda internacional són ben diferents respecte la dècada passada. Avui l’integració econòmica és deixada per molts en un segon pla, i no només pels Estats Units i per l’Administració Bush.