Petroli, seguretat i estratègia al gegant asiàtic.

Els Estats Units i Xina (que va desbancar al Japó en 2003) són els dos principals consumidors mundials de petroli, amb 20 i 6 milions de barrils al dia, respectivament. Aparentment avui, existeix una gran diferència si observem la set d’ambdós països, però es preveu que al 2025 el consum dels dos gegants mundials s’igualarà en els 68 milions de barrils/dia de petroli. Tot això clar, si encara no s’ha assolit el cenit global sobre l’or negre en aquelles dates.

Per a molts de nosaltres, la Xina de les oportunitats no existia abans de 1995. Fins llavors, poc sabíem del fins llavors dormit gegant asiàtic, poc ens preocupava el seu potencial i menys encara, la seva enorme capacitat devoradora de petroli, una de les múltiples causes del actual nivell de preus de l’or negre. Però al llarg de la passada dècada, Xina va passar de ser un exportador net de petroli (només un 5% del seu consum proveïa de fora de les seves fronteres), a importar el 30% del total del seu consum. Petroli que prové en gran part del golf pèrsic, zona amb reduïdes relacions diplomàtiques i polítiques.

Però al mateix temps que creixia espectacularment la contaminació (de tots tipus però particularment atmosfèrica) arreu del país i es reestructurava el sector energètic passant del carbó al petroli com a principal font d’energia, en la mateixa dècada Xina començaria a resultar un veí més que incòmode per al Japó, amb un espectacular increment, inversió i modernització del seu exèrcit, millora dels seus arsenals nuclears, que passarien d’apuntar al Nord (amb una Rússia en plena crisi estructural) a fer-ho cap al territori nipó i Taiwan, que definitivament formaria part de l’òrbita de la seva directa sobirania.

Un cop més, les polítiques energètiques i de seguretat s’entrellacen. Xina és un dels països amb més conflictes territorials oberts, sobretot als mars (meridional i oriental), amb reserves petrolíferes (que ajuden a entendre el perquè del litigi), fet que inevitablement portarà cap a una posició més enèrgica i intransigent, acompanyada d’una forta expansió naval, no només per tal de protegir les rutes cap a l’energia, tal i com ho justifiquen les autoritats xineses.

Un altre dels factors que preocupa als xinesos, és el creixent rol del paper dels Estats Units, el seu competidor directe com hem vist, en el teatre del golf pèrsic i el mitjà orient, i que debilita les aspiracions xineses d’assegurar-se el subministrament petrolífer per als propers 20 anys. Davant aquest fet, el gegant asiàtic pot optar o bé per una política de desembarcament diplomàtic i econòmic al golf pèrsic, o bé per la cooperació regional i la cerca d’altres vies d’obtenció i procedència del cru. Sembla que opta, per bé que tímidament, cap a la segona via.

La integració regional àsia-pacífic és certament un fenomen complex. El principal referent a la zona és l’ASEAN, una associació de caràcter essencialment econòmic dels tigres de la regió, amb un potencial modest de producció petrolífera, i que està vivint un període de crisi de la seva estructura en el sentit què l’escassa organització, burocratització i àmbits de cooperació del tractat impedeix fer front al principal repte (segons els mateixos estats membres) de l’organització: el terrorisme internacional.

Davant aquest panorama doncs, Xina haurà d’optar per construir un ampli marc de cooperació econòmica amb tot el sud-est asiàtic per una banda, i per l’altra, participar en la creació de xarxes panregionals de gasoductes i oleoductes, posant l’èmfasi amb la nova qüestió russa, és a dir, amb el plantejament d’una nova cooperació entre ambdues potències, tradicionalment enfrontades. Tot això al mateix temps que es produeix una doble transició: des del carbó fins al petroli i sobretot al gas natural, així com des dels rígids i ineficients monopolis estatals energètics (sovint nius de corrupció, despilfarrament i d’una mala gestió dels recursos públics), fins a un escenari de liberalització o almenys protoliberalització, com a l’època colonial, una de les millors experiències i modus operandi que ens va deixar el segle XIX i la primera meitat del XX.