diumenge, 5 de març de 2006

Més iguals o més lliures?

El Consell de Ministres, va aprovar el divendres passat, l’avantprojecte de llei d’igualtat. Aquesta contempla, entre altres mesures, la polèmica qüestió de les llistes electorals cremallera. És a dir, la confecció obligatòria de les llistes electorals amb paritat d’ambdós gèneres. Concretament, es proposa que “tots els processos electorals hauran de respectar una representació equilibrada d’homes i dones, no superior al 60% ni inferior al 40%”. Aquesta disposició obligarà a modificar l’actual llei electoral, i d’aquí la certa vaguetat de l’expressió.

En tot cas, això suposa endinsar-nos al perillós terreny de les llistes cremallera. És obvi que de ser finalment aprovat en aquests termes (o similars), portarà una autèntica revolució de la confecció de les actuals llistes electorals, i en conseqüència, del panorama parlamentari a l’Estat. És per això, que possiblement s’opti finalment per la via francesa, és a dir, la penalització reflectida en la disminució de les subvencions electorals, per a aquelles formacions polítiques que no respectin aquests principis. I és possible que al igual que passa a França, els principis de paritat siguin ignorats i en menor o major mesura, els diferents grups parlamentaris hagin d’acceptar les sancions corresponents.

En tot cas, aquesta mesura em sembla profundament negativa, antidemocràtica, inoportuna i privativa de llibertats. Més enllà de la seva probable constitucionalitat (tenint en compte la jurisprudència del Tribunal Constitucional en aquesta matèria, així com les sentències del TSJUE i del TEDDH), aquesta imposició legal, té com a conseqüència, la profunda artificialitat de les llistes electorals, de la composició parlamentària i en definitiva, fa que el parlament sigui un pitjor reflex de la societat.

Em baso principalment en tres arguments, a saber: 1) aquesta llei suposa una restricció de la llibertat d’associació política, 2) no aconsegueix, ni facilita ni va en la direcció de la igualtat efectiva, i 3) parteix d’un fals supòsit de la participació política i electoral en concret.

En primer lloc, aquesta iniciativa, suposa una restricció de la llibertat d’associació política, i del dret a ésser elegit (allò que en diem sufragi passiu), en tant en quant, condiciona, imposa i estableix quina ha de ser la configuració de les llistes electorals. Intervé així en qui pot ser, i qui no pot ser escollit. Però a més, suposa una imposició que vulnera la llibertat d’organització dels partits polítics (i plataformes ciutadanes) que concurreixin a eleccions. Lesiona l’autonomia dels mateixos, altera la distribució parlamentària i redistribueix artificialment els representants electes del ciutadà.

Un dels principals arguments utilitzats pels qui defensen les llistes cremallera, és que aquesta mesura, facilita, permet o aconsegueix la plena igualtat. En absolut. Més enllà de consideracions sobre si la igualtat o no és apropiada, si som o no iguals homes i dones, no facilita en re la igualtat de la dona treballadora, mare o no de família, que hi hagi una u altra determinada quota de dones (i homes) al parlament. I és que les polítiques d’igualtat, de facilitar l’accés al mercat laboral, o de conciliació de la vida laboral i familiar, no tenen res a veure amb el % de dones diputades. En poc o res ajudem a una mare de família, si al parlament (sigui quin sigui), hi ha més o menys dones o homes.

Però per si fos poc, aquesta iniciativa parteix d’un fals supòsit. En l’àmbit de la participació política, existeixen evidents diferències entre sexes. Per exemple, cap partit polític amb representació parlamentària, té més d’un 40% de dones com a afiliades (o menys d’un 60% d’homes, segons es miri), i a més, en els comicis electorals, existeix de manera sistemàtica, un diferencial de participació, entre 5 i 10 punts més de vots en els homes que les dones. És a dir, els homes no només militen més a partits polítics, sinó que voten més a les eleccions.

Ara bé, algú podria pensar que en el cas de poder escollir, el gènere femení pot preferir candidatures encapçales per persones del mateix gènere. Doncs bé, l’evidència ens mostra que no és així. A les darreres eleccions gallegues per exemple, Izquierda Unida presentava una dona com a candidata a Presidenta de la Xunta, l’únic partit polític encapçalat per una dona, però ni tant sols va obtenir representació parlamentària. O bé algú creu que al nostre país, el gènere femení no vota a les candidatures, totes elles encapçalades per homes, que han obtingut representació parlamentària?

En definitiva, aquesta iniciativa és inoportuna, no aconsegueix allò que pretén, és una mala eina, i és privativa de llibertat.
Publica un comentari a l'entrada