Efecte Hivernacle, Petroli i Energia Nuclear.

Destaco tres notícies de la setmana passada. En primer lloc, l’Institut Worldwatch en un recent informe, destacava la posició d’Espanya vers el Protocol de Kyoto i els objectius als quals hauríem d’arribar al 2012. Un cop més, Espanya ocupa la darrera posició de la UE en aquests objectius, tal i com ja he comentat en altres articles. Per una altra banda, el preu de petroli està batent rècords de preus consecutius, ens trobem ja en els 75$ del barril BRENT, i tot apunta que ens podem moure en les properes setmanes i mesos en un escenari d’entre els 70 i els 85 dòlars. I per últim, la setmana passada recordàvem tràgicament, el 20è aniversari de l’accident nuclear de Txernobil, el més gran i tràgic de la història, i el principi de la fi per a molts, de la Unió Soviètica.

Per què he seleccionat aquestes tres notícies? Doncs perquè com intentaré mostrar, crec que estan íntimament relacionades.

En primer lloc, no és nou l’incompliment dels compromisos de Kyoto a Espanya, compromisos que per cert ens són ja molt generosos, però que estem sobrepassant amb escreix i no podrem assolir. En aquest sentit però, trobo a faltar, i a diferència de com sí ha passat al món anglosaxó, estudis i debats que clarifiquin de manera clara i efectiva perquè cal arribar als objectius citats. Dit d’altra manera, una justificació, més enllà de la ideològica, en termes econòmics, d’estalvi (sobretot per a la salut) de què ens comporta la reducció dels gasos d’efecte hivernacle, fonamentalment el CO2 (responsable del 55% de l’efecte). Manquen doncs, estudis epidemiològics, d’impacte sobre la salut i la qualitat de vida, així com en termes ambientals, que a diferència dels Estats Units i al Regne Unit sí s’han produït.

Més enllà dels motius conjunturals, sobretot la crisi iraniana, els motius estructurals que han portat a la cotització, això sí, en el mercat de futurs, del petroli, són preocupants i creixents a mitjà i llarg termini. La demanda mundial de petroli està creixent d’una manera espectacular (aproximadament entre 0,5 i 1,5 punts
per sobre del creixement del PIB als països desenvolupats). En el cas espanyol però, hi ha la particularitat d’una escassa capacitat de refinament del cru, especialment l’anomenat cru dens, més barat i més abundant, i que sembla ser l’única possibilitat a curt i mitjà termini per a incrementar l’oferta petrolífera.

Finalment, ara se celebren 20 anys de l’accident nuclear que va commoure a tot el món i les conseqüències del qual encara avui perduren, per bé que són incalculables. Tot i lamentar les centenars de milerts de morts, malalties, deformacions, alteracions i demés brutals efectes que va comportar l’escapament radioactiu, amb Txernobil va prendre força l’antinuclearisme.

Un antinuclearisme demagògic, no fonamentat ni justificat, i que junt amb l’ecologisme, no té un model energètic clar, factible i efectiu. Més enllà de la demagògia que envolta aquesta energia, l’electricitat obtinguda per la fissió nuclear, és neta, molt abundant, econòmica, segura, contínua, sempre disponible, no depenent dels mercats d’hidrocarburs i extremadament fiable.

L’ecologisme, s’ha de basar en mètodes científics, en anàlisis cost-benefici i en fonaments objectivables, que més enllà de l’ideologia o valors de cadascú, han de ser efectivament contrastables. En aquest sentit, els ecologistes que no actuen seguint aquests paràmetres, juguen un flac favor als valors que persegueixen, i en general, un flac favor a la societat.

Lamentablement a Espanya, encara no s’ha obert el debat sobre el model energètic, el medi ambient i l’efecte hivernacle, ni de l’energia nuclear. I potser més val així, ja que possiblement encara no som prou madurs com per a iniciar un debat raonat.