diumenge, 23 d’abril de 2006

El Model Sanitari Català

Em faig ressò aquí del llibre, L’Estat del Benestar a Catalunya, del professor Vicenç Navarro. Aquest llibre, és un complex i ampli estudi sobre la situació de l’estat del benestar a Catalunya. Les conclusions a les que s’hi arriba són en essència, el poc desenvolupament i la manca d’inversió en les polítiques públiques de benestar a casa nostra. Tot això, no podem oblidar-ho, amb un context d’una forta ideologització de l’estudi, que si per una banda presenta un seguit de conjunt de dades, en la meva opinió, ni l’àmbit comparatiu ni l’àmbit analític són suficients per obtenir unes conclusions més ajustades a la realitat.
No obstant aquests comentaris generals, m’ha cridat especialment l’atenció, l’apartat que fa referència a la salut, i més en concret,al sistema sanitari (recordem que salut no és el mateix que sanitat o atenció sanitària). Certament, la situació i el mapa sanitari de Catalunya (i Espanya) està lamentablement condicionat pel règim franquista i el seu protosistema social i de salut.
Entrant ara ja en la democràcia, una de les primeres característiques que criden l’atenció del sistema sanitari català, és la seva gran, meticulosa i extensa planificació a llarg termini. Concretament, ja des del traspàs del sistema sanitari a la Generalitat (1981, la primera CCAA de tot l’Estat en disposar d’aquestes competències), i més concretament des dels decrets de Reforma de l’Atenció Primària (1985), i confecció i desplegament del mapa sanitari (1983) i del Pla de Reordenació Hospitalària (1985), s’ha vingut desenvolupant un pla estratègic i complet, amb objectius a 15 i 20 anys vista, qualificables i avaluables.
Una altra de les particularitats del sistema català (en l’àmbit de l’atenció primària), és la inclusió de l’odontologia dintre la cartera de serveis públics prestats pel sistema públic de salut. A més, i a diferència de bona part dels països europeus, s’incorporen els pediatres dintre de l’atenció primària, a més dels fonamentals metges de família/capçalera. Tot això, amb un temps dedicat a cada visita de 6 minuts, que si bé és insuficient, no és excessivament dolent i superior a altres sistemes de salut comparables (essencialment els de l’arc
mediterrani). Aquest model de l’atenció primària, ha portat cap a una millora de l’efectivitat de la pràctica clínica i de la prescripció farmacèutica, reduint el pes relatiu dels medicaments sobre el total de despeses del sistema, per bé que encara s’està lluny d’un desenvolupament efectiu dels genèrics. Finalment, una darrera característica de l’atenció primària catalana, és la diversificació de la gestió dels centres d’atenció primària.
De la mateixa manera, els centres hospitalaris públics catalans, també es caracteritzen per una forta diversitat de gestió, sobretot tenint en compte la forta tradició de les mútues a Catalunya. Aquest, és un dels factors claus per entendre la superior eficiència i eficàcia, així com la millor gestió d’aquests hospitals sobre els demés sistemes. Els mapes de salut i de desplegament de la xarxa hospitalària, s’han fonamentat en que cap ciutadà estigui a més de 30 minuts d’un hospital, contrarestant així, la forta dispersió geogràfica del país. En aquest sentit, el paper de l’hospital comarcal esdevé un pilar fonamental en el procés hospitalari a casa nostra. Així doncs, el conjunt del sistema hospitalari català, es més costós (es tradueix amb una major inversió pública en salut respecte altres CCAA), per bé que es globalment més eficient i gaudeix d’una major productivitat.
Cal tenir en compte també, que existeixen diferències territorials, tant en el número de llits per habitant, sinó també en el número d’altes, dit d’altra manera, en la freqüentació hospitalària. Diferències que de manera general, són proporcionals i van en la mateixa línia (on hi ha menys llits per habitant, hi ha una menor freqüentació hospitalària), equilibrant-se el sistema. Una de les claus per entendre aquestes diferències, són els desplaçaments interospitalaris, des de comarques fins a les capitals de província, per fer-hi les intervencions de major complexitat.
En aquest anàlisi del sistema de salut, es mostra com queda pendent encara el desenvolupament efectiu de l’atenció sociosanitària. En aquest àmbit, destaca el programa “vida als anys” (1988), que pretenia fer front als malalts amb una patologia crònica, invalidesa, terminalitat i polipatologies. Per fer front a aquest important
repte, es va desenvolupar un nou mapa d’hospitals sociosanitaris o de llarga estada, que junt amb l’incipient xarxa d’atenció a la salut mental, configura el que és encara avui, el menys desenvolupat dels pilars de la salut.
Publica un comentari a l'entrada