La triangulació com a estratègia política: l'exemple de Mitterrand

Una de les estratègies més importants, o si més no, més utilitzades, en política, és la triangulació. Inventada,
segons sembla, per Dick Morris, un dels principals estrategs a l’Administració Clinton, consisteix molt simplificadament, en assumir part de l’agenda del rival polític per tal d’anular la seva plataforma, tot absorbint-la i reforçant la pròpia. Jo afegeixo que n’hi ha de dos tipus: la triangulació passiva i la triangulació activa.

Precisament la triangulació, és una de les estratègies que millor ens ajuden a entendre l’èxit electoral de Clinton. L’adopció de temes propis de l’agenda republicana (entre ells el crim, la pena de mort i l’economia), va contribuir d’una manera decisiva a les victòries electorals del ex-governador d’Arkansas, tal i com explica Morris en el seu llibre, Juegos de Poder.

No obstant, la triangulació no és una estratègia miraculosa, sinó que necessita de molta prudència, perspectiva i manteniment de posicions, per tal de no acabar en un buit al bell mig de tot, perdent el suport dels propis, al mateix temps que no es guanya la confiança dels rivals.

Pel que fa a la diferenciació entre la triangulació passiva i l’activa. Aquestes s’expliquen millor mitjançant exemples. El 1981, François Mitterrand guanyava les eleccions presidencials franceses, en una renyida segona
ronda, contra el seu rival conservador, Valéry Giscard d’Estaing. Amb un president socialista i una majoria socialista al parlament, Mitterrand posava en marxa les seves dràstiques reformes, basades sobretot en la nacionalització dels sectors estratègics de l’economia francesa (incloent-hi també Danone). En conseqüència, els costos empresarials es van disparar i els beneficis de totes les empreses nacionalitzades van desaparèixer,
els inversors estrangers van fugir despavorits i l’economia francesa ràpidament entraria en una profunda crisi. Perillava doncs, la majoria socialista al país.

En conseqüència, el vot de càstig a les legislatives del 86 va portar a una majoria conservadora (amb d’Estaing i Chirac com a líders dels principals partits del centre-dreta i la dreta, respectivament). S’obria doncs, una crisi constitucional, amb una cohabitació per primer cop en la V República. Sorprenentment, Mitterrand va nomenar al candidat de la dreta com a Primer Ministre, en detriment del més moderat d’Estaing.

Així doncs, un cop Jacques Chirac va ser nomenat, en un context d’estat de choc de tot el partit socialista francès, va revertir dràsticament totes les reformes socialistes impulsades pel president. Aquest però, podia optar per posar-hi entrebancs a l’acció del Primer Ministre, donada la seva rellevància constitucional, però sorprenentment, va adoptar una total passivitat davant les iniciatives neoliberals de Chirac. I amb aquestes, va arribar la recuperació de la crisi econòmica i l’inici d’una gran època d’expansió econòmica francesa.

Tot semblava doncs, que a les següents eleccions presidencials, un sedent de poder Chirac, guanyaria la presidència al socialista Mitterrand. Doncs bé, sorprenentment, durant els anys de PM del dretà, va poder dur a terme tot el seu escàs i simplista programa, sense cap handicap del President. Chirac es presentava a les presidencials doncs, sense programa (poques coses més unien a la seva plataforma i partit que les privatitzacions ja dutes a terme en una velocitat rècord), sense una plataforma ideològica i social clara, i el què és pitjor, sense rumb polític.

Mitterrand tornava a sorprendre a propis i aliens, guanyant a Jacques Chirac per una diferència de 14 punts, esdevenint l’únic president de la V república en repetir mandat presidencial… fita que sembla descartada per iniciativa pròpia en el cas de Chirac.

François Mitterrand, va utilitzar magistralment, la triangulació passiva. Amb una visió estratègica magnífica i sabent guardar el temps per a dur-la a la pràctica. En una propera ocasió analitzaré la triangulació activa.