Una amenaça real sobre Iran?

En els darrers dies, són moltes les reaccions suscitades pel ressorgiment del potencial militar iranià. Destaca a més, el no descartament per part dels Estats Units de l’ús de la força (tant amb armes convencionals com no convencionals) per atacar Iran. En aquest sentit, destaco l’editorial d’El País, d’avui, i per l’altra, les Questions to Prime Minister d’ahir a Westminster. Intentaré analitzar aquí, la posició suposadament bel·licista de l’Administració Bush, i del seu més fidel (i efectiu) aliat, Tony Blair.

Tot això coincideix amb el coneixement per a l’opinió pública, dels costos de la guerra. Avui, el Washington
Post publica un interessant article sobre la factura militar d’Afganistan i d’Iraq. Aquí a Espanya, fa pocs dies també es donava a conèixer el cost de l’intervenció de l’exèrcit espanyol a Iraq. I finalment, un darrer ingredient que cal considerar, és la remodelació del cabinet i staff de la Casa Blanca. Una remodelació en la qual no s’inclou el cada cop més qüestionat Secretari de Defensa, Donald Rumsfeld. Les especulacions en aquest sentit indiquen que una dimissió del falcó republicà portaria a una acceptació del fracàs de l’invasió iraquiana.

En l’estratègia nord-americana sobre Iran, s’hi ha d’amagar també forçosament, certa responsabilitat dels Estats Units, en el sentit que una de les claus per a entendre el nou context internacional d’Iran, és la supressió d’un dels seus principals competidors, Iraq, que continuarà molts anys sense esdevenir cap amenaça real, més enllà de la seva funció de plataforma militar nord-americana. Sembla doncs, que s’amaga cert sentiment de frustració, ja que l’actual situació és com hem dit en part, una conseqüència de l’estratègia al pròxim orient.

Tot això, ens pot ajudar a situar en el seu context les declaracions bel·licistes. Més enllà de les repercussions econòmiques, militars, energètiques, etc., d’una invasió sobre el gegant del pròxim orient, que considero que no cal analitzar ja que no m’agrada gaire fer política ficció, possiblement aquestes declaracions son més conseqüència de la frustració, que no pas d’unes intencions més o menys planificades.

Per una altra banda, el principal (i gairebé únic) aliat de Bush, el Premier Tony Blair, va insistir ahir en la via diplomàtica com a principal, i única via per a la solució de la qüestió Iraniana. En resposta a preguntes d’entre altres, Menzies Campbell, líder dels Libdems, Blair ratificava la seva alineació amb la tesi europea del conflicte.

Són molts els elements que cal tenir en compte en aquesta crisi, més enllà dels titulars i les declaracions, la situació a Iran requereix de més ma esquerra, iniciativa diplomàtica i estratègia a llarg termini, que no pas el que podem llegir cada dia a la premsa.