dimecres, 26 d’abril de 2006

La triangulació com a estratègia política: Bill Clinton i G.W. Bush.

En un recent article, parlava de la triangulació com a estratègia política. Més concretament, la que jo anomeno triangulació passiva, és a dir, el trasvassament de la plataforma política (els issues en anglès) del rival a la pròpia, apropiant-se dels temes rivals, sense perdre els propis per tal d’aconseguir l’èxit electoral. Aquesta ampliació de la plataforma política, ve donada pel rival en el cas de la triangulació passiva, mentre què és motivada pel propi interessat en el cas de la triangulació activa. Estratègia, que si bé no és nova, la seva catalogació és recent.
D’exemples recents de triangulació activa en trobem molts, ja que aquesta és una de les principals estratègies electorals dels polítics d’avui. Entre elles, pot sobtar que també hi trobem al actual president dels EEUU, George W. Bush, que en la seva campanya del 2000 (que poc va tenir a veure amb les presidencials del 2004), va tenir en la triangulació, junt amb les errades (tant estratègiques com de missatge i calendari) d’Al Goreel van portar cap a la Casa Blanca.
George W. Bush, va ser un dels primers en utilitzar el terme conservadurisme compassiu, com a estendard de la nova plataforma republicana, que va saber remodelar a la seva mida exitosament. Un conservadurisme que si bé es ben diferent a l’europeu, es reflectia en una triangulació efectiva dels temes tradicionalment demòcratesl’educació, treball i pobresa, que junt amb un reapropament a les comunitats hispana i negra, va ampliar de manera decisiva la seva plataforma.
Hom pot pensar que en aquestes circumstàncies, de canvi de la tradicional agenda republicana, la vella guàrdia o els sectors més dretans del GOP posarien el crit al cel. Ans al contrari, si bé hi van haver certes crítiques, sobretot en els mesos posteriors al seu nomenament per la Convenció Republicana, els mateixos republicans eren conscients de les estrepitoses derrotes dels seus precedents: George H. W. Bush (92) i Robert Dole (96). A més, el referent de Reagan, fonamentat bàsicament en tres pilars: reunificació del país, l’anticomunisme i el neoliberalisme, també havia segut usurpat parcialment per Clinton (unificació nacional i priorització dels temes econòmics), mentre que l’amenaça comunista ja havia desaparegut.
En aquesta situació doncs, de cara a les presidencials del 2000 no resultaven efectius els vells temes de l’agenda republicana i per si fos poc, ja no es podia comptar amb una aclaparadora majoria dels blancs del nord per compensar la seva impopularitat entre hispans (12% de la població al 2000) i negres (12% llavors, també). La inclusió havia de ser l’única esperança per al GOP.
No és la meva intenció aquí analitzar les eleccions presidencials del 2000, ja que qualsevol reflexió complerta hauria d’incloure-hi una important menció a la total desorientació d’Al Gore en aquella campanya, que així com la triangulació de Bush, va ser decisiva per donar la victòria als republicans.
En el món de la estratègia política, Clinton és considerat el pare de la triangulació activa i en aquest sentit, una menció, encara que breu, a la seva trajectòria és obligada. El jove governador d’Arkansas, era conegut fins al 1992 com el governador dels impostos, ja que durant la seva etapa de governador allí (1983-1992), no va parar de pujar la pressió fiscal. Ara bé, més enllà d’aquesta anècdota, Clinton va haver de fer front al ’92, no només a una campanya contra un president que optava a la reelecció, sinó també a un Partit Demòcrata abatut, sense credibilitat ni força, allunyat de la societat americana i amb un rècord de derrotes. I per si fos poc, l’antecessor en la candidatura, Michael Dukakis va portar al partit, poc menys que al suïcidi, movent-lo cap a l’esquerra (cap als liberals, en el llenguatge americà), rebutjant la pena de mort i demanant una pujada dels impostos.
El context obligava a Clinton, de la mateixa manera que a G. W. Bush, a virar cap al centre, sense perdre els sectors tradicionalment demòcrates: pensionistes, aturats, gent gran, hispans i negres, entre altres. Clinton, va saber adoptar exitosament, temes tradicionalment republicans, entre ells el suport a la pena de mort, la preocupació pel crim (tema tabú per als immigrants tradicionalment demòcrates), la reforma de la seguretat social i l’economia (tant la reducció d’impostos com sobretot, del dèficit públic). Davant tot això, el seu rival, el llavors president G. H. Bush, optava a la reelecció amb els tradicionals temes republicans: més despesa militar (amb l’escut antimíssils) i més rebaixes impositives. Una imatge encartonada davant un jove líder carismàtic, que a més, no semblava estrictament demòcrata. Les eleccions presidencials del ’92 van suposar una nova etapa per als demòcrates, un nou rumb i un reapropament amb el ciutadà mitjà nord-americà.
Publica un comentari a l'entrada