Francament, el nostre sistema polític és enormement complex, més encara si fem política comparada amb altres països. Ho és bàsicament per varis motius. En primer lloc, la innegable i persistent activació de dos cleavages (aquells conflictes presents a una determinada societat i sistema polític i que transcendeixen aquesta esfera social i esdevenen factors que conformen el vot i l’orientació partidista); per una banda, el cleavage esquerra-dreta, i per l’altra, el cleavage centre-perifèria (o nacional, si actualitzem la literatura al respecte).
De fet, la particularitat del sistema polític català, no és tant que hi hagi més d’un cleavage activat, sinó queho estigui d’una manera tan forta, omnipresent fins al punt de configurar un sistema polític on d’alguna manera hi tenen cabuda tots els eixos o posicionaments. Una mostra d’això, és que Catalunya, després d’Israel, és el país democràtic amb un major número de partits efectius i amb un suport electoral més repartit.
Un altre dels motius que fan del nostre sistema polític, un cas únic, és el paper central que ha tingut una única força política, Convergència i Unió, al llarg de 6 eleccions consecutives, en les que ha format govern en solitari. Aquesta situació fa que el sistema encara no s’hagi posat realment a prova en el sentit de la política comparada. Dit d’altra manera, que encara no s’hagin produït al govern, totes les combinacions parlamentàries possibles i plausibles, seguint la terminologia de Sartori.
Continuant amb la classificació dels sistemes polítics que fa el mateix professor italià, la teoria del qual formula en el llibre recomanat en aquesta mateixa pàgina web, a Catalunya existeixen possibilitats reals de governs amb oposició bilateral. Més concretament, governs amb oposició, tant a la seva “dreta” com “esquerra” del espectre polític ocupat per les forces que formen l’executiu.
Així doncs, és possible o hi ha el risc d’una atomització del sistema polític català? En la meva opinió, aquesta és relativament inferior a la d’altres països amb la mateixa posició. A Catalunya, existeix un elevat número de combinacions de govern plausibles, que per tant, incrementen el número de possibilitats d’arribar a un consens, així com esgotar les possibilitats d’un resultat electoral determinat. És possible, queallò que anomenem oasi català, sigui en realitat, això, és a dir, la major capacitat de consens de les forces polítiques catalanes.
I és en aquest sentit, en el que Catalunya, sembla, o si més no pot avançar, cap a una democràcia de consens, on en els futurs pactes de govern, hi hagi com a mínim, una presència de més d’un dels vèrtex del quadre de coordenades i ordenades que ens configura l’escenari català, amb els seus dos eixos principals, no només de conflicte, sinó també, d’articulació del sistema polític i la competència interpartidista.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada