dijous, 18 de maig de 2006

Mobilitzar la nació en temps de crisi

Torno a citar aquí al gurú Dick Morris, ja que aquesta és precisament, una de les estratègies que ell cita en el seu llibre, Juegos de Poder.
Davant èpoques de crisi, econòmica, social o política, un bon candidat, és aquell qui és capaç de deixar enrere el passat i mirar cap al futur, és capaç de transmetre optimisme a la ciutadania i mobilitzar-la per al canvi, per al seu progrés.
Els mestres d’aquesta estratègia són per a Morris, Winston Churchill i Franklin Delano Roosevelt. Amb la II Guerra Mundial, ambdós van ser capaços de mobilitzar les seves nacions, arribar a la ciutadania, els dos utilitzant amb una gran habilitat la ràdio, per fer-la partícip dels reptes que havien d’afrontar, unint en esforç a tots els seus ciutadans fins a la victòria.
Molts observadors i testimonis directes de l’època, diuen que durant la II Guerra Mundial, Anglaterra no havia estat mai tant unida. Els seus ciutadans, independentment de la seva classe, status, ofici o cultura compartien, i sobretot cooperaven, amb el repte comú de la guerra i les enormes vicissituds que això comportava a tota la població.
Per l’altra banda, tenim a Lyndon B. Johnson, que va amagar deliberadament durant tota la seva presidència, la guerra del Vietnam a l’opinió pública, al legislatiu i al seu propi cabinet. Un president que va perdre intentant amagar allò inamagable.
Nixon però, va ser capaç de transmetre a la població l’esperança de la fi de la guerra. Si bé no es va enfrontar amb LBJ, sinó amb el seu Vice-President, Hubert Humphrey, Nixon va mobilitzar la nació, però sobretot, atraure part dels moviments pacifistes creats en resposta a la guerra.
Tots aquests casos, ens han ensenyat com en moments de crisi, sigui aquesta una guerra o una simple crisi política, un candidat que pretén la victòria, no pot atacar contínuament al responsable del passat, ni tant sols recordar-lo, sinó que s’ha de posar per damunt, traslladar-se a un altre pla, el pla del futur, del progrés i de la new era, una nova era que pretén liderar, diferenciada del passat que s’obvia i amb la mirada posada només al futur, a l’horitzó.
Sembla doncs, que només aquell que es separar dels errors del passat, fins i tot els comesos per ell mateix, i és capaç de transmetre aquest nou missatge, marcarà la diferència entre la victòria i la derrota.
Potser el referèndum de l’estatut, serà una bona ocasió per a mobilitzar a la nació, i esperem, que les properes eleccions catalanes siguin un millor context encara per a que guanyi l’optimisme, el canvi i la vocació d’una nova etapa per a Catalunya.
Publica un comentari a l'entrada