diumenge, 14 de maig de 2006

Per a què serveix una campanya electoral?

Una d’aquelles creences generalitzades en la nostra política, és que la campanya electoral, està dirigida fonamentalment a convèncer a l’electorat per tal que aquest doni suport a una determinada força. Es creu doncs, què és durant els quinze dies anteriors als comicis quan s’ha de sortir al carrer, fer actes i més actes, i guanyar-se el suport de la ciutadania. Res més lluny de la realitat.
Aquesta concepció, molt característica de les campanyes electorals nord-americanes, es basa en una òptica monodimensional de les eleccions. I és que tant important és el número d’electors que puguem convèncer, com el número d’electors que aniran a votar. Es més, jo m’atreviria a dir, que la mobilització de l’electorat, es més important, que no pas el grau de suport d’aquest a una plataforma política determinada. Aquest és doncs, un d’aquells casos en que el model americà de fer campanyes no funciona a Europa.
En aquest sentit, dos són els exemples recents que així corroboren aquesta teoria. Les darreres eleccions europees, però sobretot les generals, van ser una clara mostra de com la mobilització, per sobre del suport electoral a un partit en concret van servir per explicar la victòria, ajustada, del PSOE contra tot pronòstic.
Es així com s’observa que el principal efecte electoral de la tragèdia del 11M va ser l’explosió mobilitzadora del electorat socialista en concret i anti-PP en general. És precisament aquest darrer partit, el PP, qui es caracteritza per un elevat grau de mobilització contínua, tant de la seva militància com electorat, amb un nivell de vot enormement estable al llarg dels comicis, i amb indiferència dels contextos polítics determinats.
Prova d’això és el que va passar a les Eleccions Europees del 2004, on de nou, el PSOE va tornar als seus nivells “habituals” de mobilització (inferiors des del 1996 als del PP, influenciat també per la victòria a les generals), amb un empat tècnic als comicis europeus, mentre que els populars seguien amb la mateixa capacitat mobilitzadora de sempre.
Veja'm però, que passa als EEUU en contraposició a Europa. Allà, el primer que hem de tenir en compte és que les plataformes polítiques son molt més dèbils, flexibles i canviants que no pas aquí. A més, la no existència d’una estructura de partits com a tal, i el que es més, uns lideratges enormement rotatius i difosos, fa impossible la mobilització contínua del electorat (concebut en la seva totalitat), per bé que l’elevat número de comicis electorals que allà es produeixen tot sovint, és un factor de reforçament per a que els votants més convençuts o partidistes (allà s’anomena strongly voters), votin contínuament al seu partit, amb independència de què si el que s’escull és un ajuntament, assemblea estatal o president, per posar només alguns exemples.
Per tant, als EEUU el nivell de mobilització no és una variable explicativa o significativament influent (de manera general) a les eleccions. Això no vol dir però que no s’intenti utilitzar la mobilització del electorat com a estratègia per guanyar unes eleccions. Un bon exemple d’això són les darreres eleccions presidencials, on al mateix temps que s’escollia president, a una bona colla d’estats hi havia referèndums sobre tot un ampli ventall de propostes de la vella agenda republicana, per tal de mobilitzar el vot més conservador, que allà, a diferència d’aquí, tot sovint es queda a casa.
Aquesta flexibilitat i lleugeresa de les plataformes polítiques, fa que el que realment marqui la diferència entre guanyar o perdre siguin diferències que a vista d’un europeu puguin fregar la estupidesa. Fixem-nos, en dues eleccions presidencials als EEUU, especialment igualades: les presidencials del 1960 (R. Nixon – J.F. Kennedy), i del 2000 (A. Al Gore – G.W. Bush).
Les eleccions presidencials del 1960, les primeres on per cert, la TV va esdevenir un factor clau per primer cop en unes eleccions presidencials, estaven enormement igualades. De fet, hi ha una frase que resumeix a la perfecció el que va passar, i és que aquesta, és la història de com Nixon va perdre unes eleccions imperdibles i com J.F.K. va guanyar unes eleccions inguanyables. Dit d’altra manera, de com el debat presidencial més famós de la història i el domini de Kennedy de les càmeres i spots electorals, van portar al senador de Massachusetts a una estreta victòria (49,7% dels vots, 26 estats amb 303 vots electorals vs. 49,5% dels vots, 24 estats per a Nixon amb 219 vots electorals).
Les presidencials del 2000, també suposaven una nova etapa de la política americana i dels dos principals partits, al igual que quaranta anys abans. Aquí, la innovació no va ser utilitzar per primer cop la TV a gran escala, sinó internet com a sistema de difusió massiva dels dos candidats (tecnologia on per cert, sempre han segut millors els republicans que no pas els demòcrates). Aquí, els factors clau van ser més d’estratègia que no pas de missatge o comunicacióA destacar, l’abandonament de la causa ecologista que havia caracteritzat a Al Gore durant tota la seva Vicepresidència amb Clinton, i de la qual n’era un dels màxims exponents (sinó el primer) arreu del país. Una causa que li hauria servit per guanyar uns decisius milers de vots al estat amb major suport a l’ecologisme, Floridai amb ella, la Casa Blanca. 
Al mateix temps, G.W. Bush utilitzaria el conservadurisme compassiu per tal d’apoderar-se de temes tradicionals de la plataforma demòcrata (educació i preocupació per la pobresa, essencialment), per tal de soscavar importants suports del seu adversari.
Molt s’ha escrit, tant de les presidencials del ’60 com del ’00, i per tant, poc o res tinc que afegir al respecte, però si volia posar aquests dos exemples com a recordatori. Tot plegat, ens mostra com la mobilització, és la clau en la campanya electoral, és el principal motiu i objectiu d’aquesta, als sistemes polítics europeus, que a diferència del nord-americà, són bidimensionals.
Publica un comentari a l'entrada