divendres, 12 de maig de 2006

L'estratègia de la victòria (II)

Un dels aspectes clau per tal de no errar en l’estratègia partidista, especialment en els sistemes polítics departits forts com el nostre, és diferenciar entre els interessos dels militants i dels votants en cada partit polític. Aquest, sol ser un error habitual, confondre les preferències polítiques d’un i altres, que porta cap a voràgines centrífugues de pèrdua de suports electorals.
Especialment en aquells partits assemblearis, és a dir, allà on són els militants qui fixen l’agenda política de la seva formació, és lògic, que els membres del partit projectin les seves preferències, ideologia i interessos a tota la formació. Però quan ho fan, és de manera egoista i individualitzada (faig aquests comentaris sense cap connotació pejorativa ni criticista cap a la militància, òbviament), i per tant, deixant en segon lloc aquelles preferències, actituds i valors del conjunt dels electors (tant reals com potencials), de la formació política en qüestió. És allò que en diem, la teoria dels grups excloents o impermeables, és a dir, quan es crea un grup, un conjunt de persones amb una hiperconnexió relacional, aquesta mateixa connexió que s’estableix, sol excloure els elements estranys o novedosos en aquell grup.
Electoralment, això és letal, i és un dels molts motius que ens ajuda a entendre perquè els partits polítics que s’organitzen de manera assembleària són els que tenen un suport electoral relatiu menor o dit d’altra manera, ens ajuda a explicar, perquè els partits amb un major suport electoral s’organitzen de manera congressual-participativa i no pas assembleària-directa.
No obstant això, alguns consideren l’assembleisme com un valor o virtud intrínseca, i en definitiva, tots aquells elements de participació directa com a positius. No entraré a fer valoracions al respecte, però sí queda clar quins són els efectes electorals d’una o altra organització, i més encara, les conseqüències político-estratègiques de la fixació de l’agenda partidista per part dels militants.
Ara bé, com es diferencia entre les preferències (tant en quantitat com en qualitat) dels militants i electors? Per tal de respondre aquesta complexa pregunta, cal entendre, el marc de catch all party en què ens movem. És a dir, davant una estratègia partidista de portes obertes en la qual, es pretén atraure al màxim número d’electors possible, més enllà inclús d’aquells que objectivament composen el cos doctrinari o corpus ideològic de la formació política en qüestió. Es tracta doncs, de la transició des dels partits de les idees fins als partits dels electors. O altrament dit, cada cop més, no són els electors els que s’adapten a la ideologia del partit, sinó la ideologia d’aquest qui s’adapta a les preferències dels ‘seus’ votants.
I si a tot això hi afegim que mentre els militants d’una força política són enormement estables, tant en quantitat com en qualitat i preferències, els votants no ho són, tenim alguns ingredients per tal d’entendre la important i vital diferenciació entre uns i altres.
Les diferències però entre uns i altres, depèn de cada partit, dels eixos (o clevages) en el què estigui instal·lat, del perfil dels seus militants i del seu grau “d’obertura” o desenvolupament del catch all party.
Tot plegat doncs, ens mostra la importància de diferenciar entre les preferències polítiques de militants i electors per tal de no errar en l’estratègia de la victòria.
Publica un comentari a l'entrada