divendres, 12 de maig de 2006

L'estratègia de la victòria (I)

El President de la Generalitat, Pasqual Maragall ha anunciat avui la convocatòria d’eleccions al Parlament de Catalunya abans de final d’any, previsiblement a la tardor, entre els mesos d’octubre i novembre. Quina ha de ser la estratègia per a la victòria de les properes eleccions?
Per tal de respondre aquesta pregunta cal fer, vàries reflexions prèvies. En primer lloc, cal entendre perquè es va produir el govern tripartit. Catalunya arribava a les eleccions del 2003 en un context de govern interromput amb el mateix partit i president, CIU i Jordi Pujol. Davant aquesta situació, tota la oposició en bloc repetia contínuament el missatge del canvi. Un discurs que ja havia començat a calar al 1999, les primeres eleccions en les que CIU es va haver d’afrontar al nou PSC.
Perquè dic nou PSC? Doncs perquè amb la proclamació de Maragall com a candidat, el PSC reformava i
modernitzava
 tota la seva tradicional plataforma, centrada només en la província de Barcelona, i en els valors del socialisme clàssic (treball, educació i salut), adoptant també l’ecologisme, però sobretot el catalanisme.
Els socialistes doncs, deixaven de ser vistos únicament en l’eix esquerra-dreta, sinó també entraven amb més o menys força i credibilitat, en l’eix nacional. Incorporava a més, una nova imatge corporativa, un nou estil i una nova marca, que acompanyava i reforçava el canvi en el seu missatge.
Per la seva banda, CIU també havia fet els deures. En una impecable transició, el partit canviava el fortíssim i omnipresent lideratge del President Pujol, pel experimentat en el govern, Artur Mas, fins llavors conseller en cap. La federació nacionalista també havia fet un esforç en la renovació de la seva imatge, amb un nou líder, cares noves i una nova imatge corporativa, que ajudava a simbolitzar la nova etapa en el partit, però també per al país, segons l’òptica convergent.
El darrer actor polític important, és ERC. Ja des del 1999, també aquest partit va saber modernitzar-se, unir-se però sobretot, moderar-se. La Esquerra del 1999 i 2003 té poc a veure amb la ERC del 1992. Un partit molt més obert, amb una plataforma més àmplia, ara no només conformada per independentistes d’esquerres. Això, va permetre als republicans, allà on els socialistes no resultaven atractius (essencialment fora de la Regió Metropolitana de Barcelona), aprofitar-se del desgast de CIU, que condimentat amb un líder que transmetia una gran simpatia i frescor, junt amb la sensació de que els eixelebrats de fa 20 anys ençà, ara eren una formació oberta a tothom, amb independència de la seva procedència i classe.
Així doncs, quin van ser els valors, motivacions implícites que va arrastrar el nou govern? Amb el tripartit, s’obria una nova etapa per al país. Però sobretot, s’associava amb el nou govern l’esperança, la confiança en una millora de les polítiques per a un conjunt de la població que o bé ja des del principi o bé amb el desgast del govern anterior, es mostrava crític amb CIU. Dit d’altra manera, el tripartit havia de representar tot allò que no podia representar CIU.
Una formació nacionalista que contra tot pronòstic (fins i tot l’intern), guanyava les eleccions per setè cop consecutiu. Dit d’altra manera, la seva plataforma encara era forta, influent i atractiva per al electorat català.
Però, quins han de ser els valors, les motivacions, la plataforma i el missatge del guanyador de les properes eleccions? Intentaré aportar la meva resposta en un proper article.
Publica un comentari a l'entrada