dimarts, 13 de juny de 2006

Està malalta Europa?

Després dels no en els referèndums de França i Holanda, els socis de la Unió Europea es van donar un any de termini per a la reflexió i viabilitat del projecte constitucional europeu. Un any que ha servit de ben poc, més enllà d’algunes declaracions i vagues propostes. El termini, que s’exhauria en el passat dia d’Europa, i que es prorrogarà com a mínim fins al 2008. Més enllà dels motius dels francesos i dels holandesos en expressar el seu rebuig a les urnes, motius ambdós ben diferents, voldria comentar aquí alguna de les idees que en els darrers mesos s’han expressat sobre el projecte d’integració europea, així com els problemes té actualment la Unió.
Existeix un ampli consens, en el sentit que la Unió Europea té actualment una (més o menys) greu crisi de legitimitat. Una crisi que s’arrossega pràcticament des de les darreres eleccions presidencials franceses (i la pèrdua contínua de popularitat de Jacques Chirac), i que la presidència britànica de la UE tampoc ha aconseguit resoldre, a pesar dels intents del Primer Ministre Tony Blair per revitalitzar el projecte europeu.
Ambdós líders però, han perdut un gran capital polític des de les seves darreres eleccions. Tant és així que de facto es dóna per fet que serà el guanyador de les properes eleccions presidencials franceses (entre el president de l’UMPNicolas Sarkozy i la probable candidata del PSSégolène Royal), mentre que per la banda britànica, les properes eleccions a Westminster (2009/10), no condicionaran menys el projecte comú europeu.
Però per entendre bé com poden determinar ambdues eleccions (sense descartar les d’altres països, òbviament) a la integració europea, em detenc aquí en els parers, tant de Sarkozy com de Cameron respecte la Unió Europea. Unes posicions que no difereixen en excés.
Sarkozy, es mostra crític amb les successives ampliacions de la UE, sobretot al increment fins a 27 o 30 estats membres, en el sentit que creu que una Unió Europea amb un elevat número de membres, és una Unió Europea que difícilment es podrà posar d’acord i es més, creu que es dilueix amb les successives ampliacions, l’esperit i la disposició dels primers membres a compartir polítiques i cedir sobirania als òrgans comunitaris. Un segon element de crítica a la UE, per part dels conservadors francesos, i relacionat amb el primer, és l’abús de la Unió en les seves competències, el gran i continu increment de la complexa estructura legislativa comunitària i en conseqüència, de l’intervencionisme de la UE sobre els Estats membres. "Europa(només) per al que faci falta i (només) on faci falta". El darrer factor de crisi europea, és la ja citada manca de lideratge, segons el President de l’UMP.
Pel que fa a l’opinió dels Conservatives, en un recent discurs del Shadow Foreign Secretary, Hon William Hague, basen el seu projecte europeu en una molt major flexibilitat del mateix. Destacaré aquí varis aspectes d’aquest discurs, no només pel seu interès en tant que anàlisi de la situació del projecte comú europeu, sinó perquè aquest tema, la Unió Europea, ha segut històricament l’eterna divisió del partit, entre pro-europeus i partidaris del tradicional esplèndit aïllament de Gran Bretanya.
Més enllà de les clàssiques (i lògiques) crítiques a Blair, pel que fa al no manteniment íntegre del xec britànic, així com l’aprovació pel Number 10 d’un pressupost comunitari que continua apostant fonamentalment per la PAC, Hague creu que la mostra de l’entusiasme amb el projecte comunitari dels 10 nous membres, així com dels nous països que han expressat la seva voluntat per adherir-se a la Unió, encara que aquesta no passi pel seu millor moment, sens dubte.
I és que d’alguna manera, l’èxit del projecte europeu és innegable i inamovible, tant pel que fa a la consolidació del mercat comú i d’algunes polítiques bàsiques comunes, així com l’atractiu del projecte, que fa que fins i tot Marroc hagi demanat l’entrada al club, fa que puguem debatre sobre uns fonaments estables i que a diferència d’anteriors crisis (en especial, la crisi de les cadires buides), la pròpia supervivència del projecte posava a prova les receptes per al mateix.
Sorprèn però, que si per una banda, la diagnosi que es fa al malalt és la mateixa (o molt similar) des de punts de vista antagònics, molt poques receptes se li han diagnosticat. Ampliaré aquesta qüestió en un proper article.
Publica un comentari a l'entrada