dijous, 15 de juny de 2006

Està polaritzat el sistema polític català? (III)

En el darrer post d'aquesta sèrie, feia un enumeració de les característiques del sistema de partits pluralista limitat i dient telegràficament quins eren els elements que eren compartits amb el sistema de partits català i quins no. Amplio aquí aquesta qüestió.

En primer lloc, pel que fa al número de partits polítics, el sistema català es manté estable en els 5 partits i en aquest sentit, no sembla que a curt i mig termini aquest panorama pugui canviar amb l'entrada d'un nou partit al Parlament de Catalunya, fet que ens portaria inevitablement cap al pluralisme extrem, amb una societat polaritzada i no només segmentada. El resultat de les darreres eleccions legislatives, no ens fa planejar dubtes sobre l'aparició en l'escena parlamentària, d'una nova formació política. Per bé que en cas que així fos, caldria veure si aquesta nova força, seria capaç d'influir en la competència partidista, o bé, ser rellevant a l'hora de formar majories parlamentàries. Per contra, si la seva presència fos irrellevant en aquests dos termes, no tindria que ser considerada com a rellevant.

En segon terme, si bé es cert que només en la darrera legislatura el govern català ha sigut de coalició, ja des del 1995, s'han produït acords parlamentaris (necessaris) per a la investidura del President de la Generalitat, i amb ell del govern, al mateix temps que aquests acords s'han mostrat sòlids amb les proves de foc de les mocions de censura presentades pel PSC en l'anterior legislatura i del PP en l'actual. Posteriorment analitzaré el perquè de l'estabilitat dels governs en minoria a Catalunya, particularment els de CIU.

La següent característica, l'absència de majories absolutes, també s'ha complert al nostre país des del 1995, així com la durabilitat dels governs en minoria, que he comentat anteriorment.

Pel que fa a la dinàmica bipolar del sistema, cal tenir en compte que la presència en el nostre sistema polític de dos eixos articuladors del sistema a saber, l'eix esquerra-dreta i l'eix nacional, distorsiona la configuració en dos blocs de la competència partidista. És per això doncs, que el sistema polític català, no s'assimila al sistema bipolar pel que fa a les seves dinàmiques. Per bé que els dos eixos, no han segut fins ara antagònics i han permès l'articulació de majories de govern en diferents sentits.

En la següent característica del pluralisme limitat, pel que fa a la presència de partits antisistema, resulta una qüestió certament polèmica. La definició de partit antisistema recau bàsicament sobre dues condicions. Per una banda, aquests partits, practiquen una oposició de per se, i no pas per temes (issues o policy) concrets. La seva oposició és al sistema, i en conseqüència, sistemàtica. Per l'altra banda, la finalitat d'aquests partits, és la de socavar la legitimitat del sistema, que no el consideren just ni propi, per tal de construir-ne un de nou. Fixem-nos, en què per sistema, no s'entén una determinada configuració política, relació de poders amb altres unitats, o fins i tot sobirania, sinó s'enten el conjunt de regles que configuren el marc polític d'una comunitat.

Si analitzem la presència d'oposicions bilaterals, convé diferenciar entre les legislatures 1995-99, 1999-2003 respecte la legislatura 2003-06. Mentre que en les dues primeres, amb un govern en minoria de CIU sí hi havia oposició bilateral, en la darrera legislatura no s'ha produït. Aquest fenomen, és particularment important per entendre la perdurabilitat dels governs en minoria que ocupen el centre del espectre polític, segons Sartori. Concretament, el fet que durant els governs de CIU l'oposició es situés (tant en l'eix esquerra-dreta com nacional) als extrems, i que per tant l'oposició no compartís cap fil comú, feia inviables les mocions de censura (o qüestions de confiança) que s'hi poguessin presentar, ja que l'oposició estava més propera del govern que no pas entre la resta de partits de l'oposició. És en aquest sentit doncs, que en aquest sistema de pluralisme limitatquan el centre està ocupat, l'oposició passa a ser bilateral, dificultant en gran mesura, que aquesta es posi d'acord per expulsar al govern, encara que estigui en minoria.

La competència entre partits en el nostre sistema polític, ha deixat de ser centrípeta (cap al centre) per a passar a ser centrífuga (cap als extrems). En l'etapa de govern de CIU, l'estratègia dels partits de l'oposició, i més encara del PSC i ERC, era aconseguir ocupar l'espai central que ocupava la força del govern, modulant el discurs i el programa electoral per assolir aquest objectiu. La màxima expressió d'aquesta estratègia, es va produir durant la campanya electoral del 1999 (i sobre la qual hi ha un excel·lent llibre que recomano en aquest bloc), on la lluita, més enllà dels personatges, era la lluita pel centre de l'espectre polític català (situat al 4,5 entre un eix del 0 (extrema esquerra) i 10 (extrema dreta)).

En darrer lloc, deixo l'últim element característic d'aquest sistema de partits, la polarització, per a un proper, i final, post en aquesta sèrie d'articles sobre la polarització del sistema polític català.
Publica un comentari a l'entrada