El conservadorisme que ve

Sóc conscient, què és particularment difícil parlar del conservadorisme a Espanya, i encara més a Catalunya. No diguem ja definir-se com a conservador (sigui quina sigui la variant del mateix). Probablement fruit d'un sistema polític encara no del tot madur, així com la manca sobretot a nivell de l'Estat, d'un conservadorisme modern, progressista i obert, estem acostumats a associar com a negatiu, quan no despectiu o repel·lent, tot allò que porti l'etiqueta de conservador.

Una percepció que rau en el nostre subconscient, i que es propaga també pels mitjans de comunicació, i que tot plegat, ens mostra la manca de maduresa de la nostra societat (tant la catalana com l'espanyola).

I és precisament per això que crec necessari reivindicar un nou conservadorisme. Reivindicar el que ja havia apuntat com a conservadurisme progressista. Es tracta doncs, del següent pas, després del conservadorisme compassiu que es va posar de moda als dos costats de l'atlàntic al 1996 (amb les presidencials Clinton-Dole'96, però sobretot amb la plataforma republicana que G.W. Bush utilitzaria a les eleccions del 2000, i que seguiria només durant un any, tot sigui dit). També són una gran referència al Regne Unit, els Libdems i els Conservatives, a partir del lideratge de David Cameron.

Un nou conservadorisme, progressista, pluridisciplinar, divers i sobretot agregador de diferents corrents i tendències ideològiques del segle XX i principis del XXI. Un conservadorisme que s'aparta de la dogmàtica neoliberal, per bé que no la rebutja, però que té en la diversitat, el seu principal fonament. Aquest és el conservadorisme que ve.

Un conservadorisme keynessià en l'econòmic, però que aplica les noves teories de gestió pública (vinculades al neoliberalisme) per fer de l'eficiència i la bona gestió pública, una prioritat absoluta. Un moviment profundament social-compassiu en els aspectes socials, que creu que és clau que la ciutadania tingui un nivell mínim de consum i tot un seguit de prestacions que l'Estat ha de garantir, amb independència del seu aprovisionament, públic o privat. Un conservadorisme pragmàtic i consensuador en els àmbits morals, que creu que les normes bàsiques de convivència i especialment les morals s'han d'adoptar per un ampli consens social i que té en la protecció de la família (dintre de la pluralitat de models familiars) el seu fonament bàsic.

Un conservadurisme que creu en l'Estat com a eina per a fomentar el creixement econòmic, posant el treball, la plena ocupació masculina i femenina, la màxima voluntat. Un conservadorisme que creu en el paper d'estímul de les polítiques fiscals. Unes polítiques fiscals que han de permetre el creixement de la despesa pública i l'acció dels estabilitzadors econòmics keynessians, però on ni la rebaixa ni la pujada d'impostos són tabús.

El conservadorisme que ve, és un conservadorisme profundament liberal en els aspectes político-institucionals, defensant una major proximitat entre electors i representants, fomentant la participació política i el paper dels partits, com agregadors de les preferències de la ciutadania. Que creu en la llibertat i en la protecció dels drets fonamentals com a una tasca inherent al sistema polític.

Un nou conservadorisme que és conscient que l'ordre públic i la seguretat ciutadana són un dels eixos que justifiquen la pròpia existència de l'Estat de dret. Amb polítiques pragmàtiques vers la immigració, així com la reducció de la delinqüència i la provisió de la seguretat, com un bé públic col·lectiu i més encara, com un dret ciutadà.

En definitiva, un conservadorisme modern, obert, integrador i agregador, tolerant i progressista, plural i pragmàtic. Aquest és el conservadorisme que ve. O que hauria de venir.