dijous, 6 de juliol de 2006

Les eleccions que vénen

Quan vaig iniciar la sèrie d’articles titulats “està polaritzat el sistema polític català?”, tenia com a objectiu, desenvolupar i utilitzar una metodologia científica àmpliament provada i avalada, com és la del professor Giovanni Sartori, per a analitzar quin era el nivell de polarització, fins i tot d’atomització del nostre sistema polític. Després de les eleccions catalanes del 2003, i més enllà de les configuracions de govern i qui havia guanyat que, va sorgir sobre l taula, la preocupació per la creixent atomització del nostre sistema polític, més encara en un context d’esperada fragmentació de la força que fins llavors, havia pivotat el centre de l’espectre polític del sistema: CIU.

Una preocupació que fins fa poc ha estat present, i potser encara, palesa per al observador polític. Ara bé, el nostre sistema, es particular també en aquest aspecte, i allò que fins fa escassos mesos es veia com una inquietud vers la competència centrífuga al sistema, les mateixes circumstàncies polítiques, al nostre, encara no del tot madur sistema, han fet que, almenys momentàniament hagi desaparegut aquesta inquietud.

En el que sí s’assemblaran les properes eleccions catalanes a les anteriors però, serà la disputa (sobre la que irremeiablement pivotarà, o pivota ja, tota la campanya) entre els dos principals partits catalans. Però fins a quin grau es produeixi aquesta confrontació, seran claus per determinar els resultats finals.

Per part del PSC, el principal objectiu a les eleccions de l’octubre serà, mobilitzar el seu electorat que sí vota a les eleccions generals, però no ho fa a les autonòmiques. Dit d’altra manera, convertir els comicis en un altre 14M. Aquesta no serà una tasca fàcil i per tal d’aconseguir-ho, el partit es centrarà en el seu electorat, territori i plataforma natural. D’alguna manera, es tracta d’espanyolitzar (si més no des del punt de vista de l’electorat més fidel) les eleccions catalanes, ja que precisament aquest, és el principal handicap del PSC, és a dir, la desmobilització habitual del seu electorat davant unes eleccions, les autonòmiques, considerades de segon nivell.

Un objectiu per al qual, el seu candidat hi contribueix decisivament. L’actual Primer Secretari del PSC, José Montilla, no s’ha erosionat davant del electorat, per la creació primer i el govern després tripartit, una fórmula de govern que els propis votants socialistes valoren negativament i que en el cas que Maragall hagués segut el candidat, contribuiria a la desmobilització, ja elevada en aquest tipus d’eleccions, del seu electorat.

En altres paraules, es tracta de vendre el projecte de José Montilla enfront del projecte del tripartit (i de Maragall). Per això, en la propera campanya veurem molt més socialisme que no pas progressisme, esquerra que no pas autogovern. Una confrontació versus Maragall què és doble. També ho és pel que fa a la gestió. Als electors catalans, els hi arribat molt poc del soroll que el ministre ha generat a Madrid, especialment amplificat pels atacs setmanals dimecres a la sessió de control al govern per part del PP.

Per tant, del costat del PSC veurem una campanya que buscarà retornar a la simplificació (no només condensació) del discurs socialista, centrant-se en Barcelona província a nivell territorial, al mateix temps que es paren trampes al seu principal rival: CIU.

Aquestes trampes o el que és el mateix, els errors que CIU no pot cometre, són principalment 2. A saber, entrar en la discussió i crítica del origen del candidat socialista, i entrar en el debat o les especulacions sobre els posteriors pactes per formar govern. El primer dels errors, només faria que reforçar al propi PSC i alinear el seu electorat a la defensiva, seguidament de dures rèpliques dels mateixos líders socialistes. La segona qüestió erosionaria a la mateixa CIU, ja que aquesta depèn de que el tripartit no sumi aritmèticament per tal de poder formar govern, al mateix temps que impediria la canalització de part dels votants crítics amb la gestió del actual govern.

Dintre d’aquesta mateixa lògica de retorn al discurs i plataforma socialista habituals, estarà la contraposició entre dreta i esquerra i en aquest sentit, serà utilitzada de nou l’estratègia d’atac a CIU afirmant la seva alineació amb el PP. Estratègia que per altra banda no és nova i que els seus resultats són qüestionables, especialment entre l’electorat més jove. Els socialistes argumentaran per tant, què és massa aviat per a que la dreta torni al govern després de 23 anys.

En resum doncs, l’estratègia socialista es basarà en una doble contraposició: la de Montilla vs. Maragall, i la del socialisme versus la dreta. Amb aquest dos eixos es pretén animar al vot del enorme electorat socialista que a les catalanes fins ara es quedava sistemàticament a casa.

Tot això però, contrasta amb el molt limitat perfil del seu candidat. A diferència de amb Maragall, es difícil veure en Montilla un catalanista, un burgès-progressita o altres perfils que també formen part del PSC. És probable, que part d’aquest electorat que sí es sentia identificat (d’una manera més o menys intensa) amb Maragall, reaccioni d’una altra manera davant Montilla, i és aquí on CIU pot atraure a part del electorat socialista.
Publica un comentari a l'entrada