Dues estratègies oposades per arribar a l'Élysée

Segurament que als francesos no els hi farà cap gràcia, però no és menys cert que les campanyes presidencials franceses s’estan “americanitzant” cada cop més. Tant és així que les campanyes de Nicolas Sarkozy i Ségolène Royal s’assemblen sorprenentment a altres presidencials de l’altra banda de l’atlàntic.Sarkozy, és l’indiscutible candidat de l’UMP. President del principal (i aglutinador) partit de la dreta francesa, s’autodefineix com obsessionat per la política, porta fent campanya des de pràcticament l’endemà de les darreres eleccions presidencials (abril 2002, unes extranyíssimes eleccions per cert, on l’esquerra va haver de votar a contra cor massivament pel president en busca de la reelecció i on Le Pen va catapultar-lo de nou cap al Élysée), donant per fet que Jaques Chirac no es presentaria a un tercer mandat. Tot i que no s’ha proclamat encara com a candidat oficial, és gairebé segur que Sarkozy serà el candidat presidencial. Un dels polítics més populars de França, per cert.

Aquesta és precisament la principal crítica que se li fa. La poca innovació i renovació del seu discurs polític, que es solapa amb els discursos de Dominique de Villepin i sobretot, de Chirac. Es tracta doncs, d’una candidatura ben coneguda i continuista amb tot allò que s’ha fet fins ara per part de l’UMP.

Aquest és el principal obstacle que ha de vèncer el conservador. El fet que s’hagi autoproclamat candidat (o millor dit aspirant a) a les presidencials en un moment molt a pràcticament un mandat vista, li dificultarà enormement la seva cursa electoral. Per què? És innevitable, que es relacioni a Sarkozy en major o menor mesura amb el govern francès, i per tant, corresponsable de les polítiques dissenyades l’Élysée i Matignon. El seu capital polític doncs, arribarà a la comptesa parcialment gastat. Aquest fenomen, és particularment important quan el candidat forma part del mateix partit que dóna suport al govern sobre el qual es promociona la pròpia candidatura, i conseqüentment, contraresta les avantatges potencials que té la llarga promoció de la candidatura en el temps, així com la gran plataforma de promoció política que suposa el mateix govern.

Però Sarkozy té a més, un altre handicap de cara a la cursa electoral. La seva plataforma política, és summament clàssica i poc o gens innovadora. Els valors que els francesos veuen amb ell, són els típics de la plataforma política conservadora: seguretat, control de la immigració, creixement econòmic i reducció d’impostos. I aquest es prescindeix aquest cop, del potencial electoral de la pròpia divisió interna del ampli paraigües polític que configura l’UMP. Sota la presidència de Sarkozy, el partit s’ha unit cada cop més, en una direcció neoliberal-conservadora (a diferenciar del liberalisme conservador), perdent aquesta força política, part de l’atractiu del Gaullisme, del centrisme i fins i tot dels demòcrata-liberals.

Tots aquests elements, limiten enormement la capacitat de maniobra política del actual Ministre del Interior, un valor especialment necessari quan encara no s’ha decidit quin serà el seu rival socialista. Sarkozy no només ha perdut la capacitat de presentar un programa innovador, una plataforma política més àmplia, sinó que tot i la seva enorme popularitat, inevitablement ha perdut capital polític com a conseqüència del desgast del propi govern, al mateix temps que ha purgat (si bé d’una manera ordenada i indirecta), els sectors menys afins a la seva.

Curiosament, allò que té d’avantatge Sarkozy, són els principals handicaps de Ségolène Royal i al inrevés. Analitzaré la seva plataforma política i candidatura en un proper article.