dilluns, 17 de juliol del 2006

El populisme com a estratègia electoral

La setmana passada, la C-SPAN retransmetia en directe un acte de campanya del candidat demòcrata al Senate per Ohio, Sherrod Brown. En un calorós migdia, Brown recorria un llarg carrer d’un tranquil poble, ple a vessar de famílies. Mentre al centre, una mena de xaranga amb militants demòcrates carregada de pòsters i demés emblemes de campanya repartia tríptics i tocava els instruments al més pur estil de Nova Orléans, el candidat corria amunt i avall saludant a totes i cadascuna de les persones que segurament sorpreses pel xivarri al seu tranquil poble, sortien al carrer més per curiositat que no pas per suport al candidat. Val a dir que tot i els seus esforços, les enquestes el situen per darrera del seu contrincant republicà, i actual senador, Mike Dewine que no posarà fàcil cedir-li l’escó a Brown.
Així doncs, el tres cops escollit congresista Sherrod Brown, amb menys de la meitat del pressupost de campanya del seu rival, però amb molta energia i il·lusió, suava la camisa en una mena de marató per donar la mà (i demanar el vot, és clar) a tots els veïns, grans i petits, homes i dones, negres i blancs.
Brown segurament ha après aquella lliçó que els demòcrates semblen haver oblidat, i que al seu mateix estat, es va posar de relleu en les darreres presidencials: la llunyania dels demòcrates respecte els seus electors potencials. Una proximitat que va més enllà de la ideologia, del carisma, la procedència geogràfica o la fotogènia; és allò que en diem proximitat populista o populisme.
Un líder polític, ha de ser capaç de connectar amb tot el seu electorat, ha de ser doncs, flexible, però sobretot, ha de ser un més entre els seus. Una estratègia que George W. Bush coneix, utilitza i domina a la perfecció. I és que més enllà de la seva ideologia conservadora, profundament conservadora fins i tot, és capaç de moure’s amb total comoditat entre el ciutadà corrent del seu país. És capaç de defensar retallades pressupostàries al Medicare, tot mentre ell mateix fa una barbacoa entre els principals beneficiaris d’aquest programa.
D’aquí que no només la connexió ideològica entre líder polític i votant sigui rellevant. Es més, sovint resulta poc o gens influent a l’hora de decidir el vot. Molts intel·lectuals progressistes, tant a casa nostra com als Estats Units, atribueixen al fet del moviment cap al centre per part de les esquerres, el canvi de la direcció del vot en les classes populars. Els estrategs de campanya però, veuen com el recurs al populisme, ha deixat de ser una eina monopolística de les esquerres per utilitzar-lo també per part dels seus rivals.
Això ens demostra, que la pròpia ideologia, el propi programa polític, no serveix per ell mateix, per atreure la substancial massa de vots que es cerca, i com és a través d’altres estratègies com, s’atreu al votant. I aquesta estratègia, el recurs al populisme, és una estratègia que actua en una doble direcció. Per una banda, fidelitza i mobilitza al votant ja convençut, però per l’altra, té efectes importants sobre l’abstenció, és una de les millors tècniques per mobilitzar aquells abstencionistes decebuts en el curt o mitjà termini passat.
Aquest populisme però, no té res a veure amb el populisme polític, que es pot considerar com l’ús de promeses polítiques se super-oferta o excessives per atreure el vot de les classes més populars. Es tracta doncs, d’un populisme basat en el contacte entre elector i candidat, en la seva proximitat i en la capacitat de qui busca el vot, de formar part de la vida del elector què es persegueix. Un populisme entès en termes positius i electorals, d’estratègia, no com a contingut de les propostes realitzades. Es més, és una de les poques estratègies electorals que fuig sistemàticament de les propostes polítiques, del programa electoral i les dinàmiques pròpies de cada campanya. Perquè busca connectar amb el votant, de la manera més senzilla i ràpida possible, una de les poques possibilitats que tenen alguns candidats, especialment si compten amb pocs recursos.


Així és com amb molt pocs recursos econòmics, i havent de lluitar contra un ja senador, aquest demòcrata liberal està escalant poc a poc, en les enquestes de vot. Queden tres mesos encara per a les eleccions legislatives. Serà capaç de donar la mà a prou gent com per guanyar la cadira al Senat?