Un dels àmbits on hi ha una plasmació més clara (i potser més entenedora), de l’aplicació dels principis o els teoremes lliberals en l’àmbit de les polítiques públiques és la cultura. L’objecte d’aquest article doncs, és precisament aquest, analitzar quina és l’aplicació dels postulats liberals en l’àmbit de la cultura, tant a nivell teòric com pràctic, diferenciant tres models en el marc de les polítiques culturals. Ara bé, no pretenc aquí obrir un debat o cap altra reflexió teòrica sobre el liberalisme més enllà del àmbit estricte de la cultura. Finalment, i abans de passar al article pròpiament dit, em permeto fer al lector una darrera advertència, ja que utilitzo aquí i en aquesta ocasió, la concepció europea-continental-francesa del liberalisme, en contraposició amb el significat anglosaxó contemporani de la paraula, que massa sovint es confonen, tot generant interpretacions errònies.
En essència, podem definir el liberalisme aplicat a les polítiques públiques culturals en base a tres postulats o principis bàsics.
En primer lloc, aquesta teoria creu en l’aplicació de les regles del lliure mercat sobre la cultura (i més en concret, sobre els productes culturals). Dit d’altra manera, els lliberals creuen que les despeses generades per l’oferta cultural s’han de sufragar amb els mateixos ingressos generats pels productes culturals i en conseqüència, rebutgen les aportacions públiques (en forma se subvencions, per regla general) cap als productes culturals, que han de ser autosuficients respecte de l’hisenda pública.
D’aquest postulat, se’n deriva, i passo ara al segon pilar del liberalisme aplicat a l’actuació dels poders públics sobre la cultura, la concepció de que la cultura forma part de l’àmbit de la lliure actuació i pensament del ciutadà. El liberalisme, considera que és indeficient, tot allò que no li costa (que no és valorat, en definitiva) al ciutadà, percebut com un client més que no pas com un espectador. Un ciutadà (client) doncs, que si vol accedir (comprar) qualsevol producte cultural, ha de prendre la decisió respecte la seva pròpia restricció pressupostària i utilitat (entesa en termes econòmics) a l’hora de decidir-ne el seu consum.
Finalment, el liberalisme considera la cultura com un àmbit d’expressió del individu (tant per qui la crea-ofereix, com per qui la consumeix-demanda). D’això se’n deriva que l’Estat, no pot intervenir d’una manera dirigista, marcant pautes, restringint o potenciant algunes o altres maneres d’expressió cultural. La llibertat (especialment la d’expressió), no és un dret que es pugui mercantilitzarr, dirigir o pautar, segons els lliberals. Els poders públics no poden injerir doncs, en la cultura, fins al límit de demanar la supressió dels ministeris de cultura.
Una cartera, la de cultura, que contràriament al que pugui semblar, no existirà arreu del món fins a la creació del Ministeri de Cultura francès, l’any 1959 pel General de Gaulle. Una tasca que s’encomana a André Malraux, amb l’objectiu de protegir el patrimoni cultual, més que no pas el de planificar o subvencionar (fomentar) la cultura. Una prova més d’aquesta tardana institucionalització de les polítiques culturals la trobem en la UNESCO, que no va organitzar fins al 1970, la primera conferència intergovernamental sobre cultura, a Venècia (quan ja se’n havien organitzat vàries sobre educació i ciència, entre d’altres).
A grans trets, podem distingir bàsicament tres models de polítiques públiques culturals, prenent com a referència, l’hemisferi nord-occidental. Així doncs, un primer model, seria l’europeu-continental, on lògicament s’hi inclouria Espanya (per bé que amb matisos, sobretot pel que fa als criteris de subvenció del cinema) i Catalunya, que es caracteritza per un fort dirigisme (si més no en comparació amb la resta de models que veurem tot seguit) per part dels governs respecte la cultura, acompanyat d’una elevada dependència, quan no crònica, dels recursos públics pel que fa als productes culturals. Un nivell de dependència que arriba fins i tot als aparentment fora del sistema, teatres alternatius, el pressupost dels quals, és en un 80% públic. Convé destacar però, que tot sovint les competències (i sobretot, els recursos), es reparteixen també a nivell regional i local. És d’aquesta manera com a Espanya, de la totalitat dels fons públics destinats a la cultura, un 28% prové de les comunitats autònomes i un 45% dels ens locals (Ajuntaments, Diputacions i Consells Comacals, entre d’altres). Aquesta elevada aportació dels ens locals als projectes culturals (gairebé la meitat dels recursos públics destinats a la cultura a tot l’Estat), és conseqüència, entre d’altres, del nostre marc legislatiu-competencial dels municipis, més en concret, de les competències de foment atorgades.
Un segon model (ordenat de més llunyà a més proper als principis lliberals), és el del Regne Unit. Aquí sorprèn la molt tardana aparició de la cartera de cultura, ja que no és fins al 1992, que es crea sota el govern de John Major amb unes competències i recursos molt limitats (sota el nom de Department of National Heritage). No serà fins l’arribada a Dowing Street de Tony Blair, que es crearà el Department of Culture, Media and Sport. Les dues característiques principals aquí són els relativament inferiors recursos destinats al àmbit cultural (a tall d’exemple, l’Òpera de Londres rep subvencions de fins al 40% del seu pressupost, enfront del mínim del 80% de la resta de grans òperes dels països europeus), però d’una manera molt especial, la independència respecte el govern de l’assignació d’aquests recursos públics. Així, són els gremis independents del sector, especialment el British Council of Arts, qui assignen i distribueixen la gran part dels fons culturals.
El darrer model, correspon als Estats Units. Allà, ni tant sols existeix la cartera (secretaria) de cultura, sinó el National Endowment for the Arts, creat el 1965 i amb funcions similars al British Council of Arts. Sembla doncs, que la cultura era per a Lyndon B. Johnson, una petita part de la Great Society. En aquest model, pràcticament no existeixen subvencions, especialment a nivell federal, pel que fa a la cultura. Unes ajudes que són sovint vistes més com una intromissió de l’Administració que no pas un suport a la cultura. Seguint amb l’exemple de les òperes (possiblement una de les millors eleccions a l’hora de comparar subvencions sobre els productes culturals entre diferents països), als EEUU trobem subvencions públiques sempre inferiors al 3% del cost total dels productes culturals. Això es reflecteix en un major preu d’accés a les mateixes obres en comparació amb el model continental i britànic, per bé que no nega la possibilitat de que existeixin espectacles públics, ja que allà on no hi arriba l’administració (be sigui local, estatal o federal), hi ha espai per a la iniciativa privada en forma de donacions i aportacions de fundacions, associacions, etc. La fórmula d’intervenció pública característica aquí és la desgravació fiscal sobre els productes culturals, més que no pas la subvenció directa dels mateixos (una tècnica també utilitzada parcialment al Regne Unit).
Hem vist doncs, com la concepció lliberal sobre la cultura (tant en el model nord-americà com en el britànic), és la percepció de la cultura com a un espai o forma de la llibertat d’expressió (individual o col·lectiva) dels sers humans. Conseqüentment, rebutja qualsevol tipus de dirigisme o intervenció per parts dels poders públics respecte la cultura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada