Permeteu-me que comenci aquest article fent referència a una anècdota personal, tot i el perill que el lector cregui que desenvolupo l’argumentació en base a alguna mena d’experiència o frustració personal. Estiu de 1991. Com cada any, els alumnes del Col·legi Agustí Barberà, esperàvem amb il·lusió el viatge de fi de curs, que com cada any, és tradició a centenars de centres educatius del país, per descobrir nous indrets de Catalunya, o simplement passar un dia agradable fora de casa. Fins aquí res d’estrany. Aquell any però, no va poder ser. Els professors van avisar a pares i alumnes que amb motiu de la Guerra d’Iraq, es suspenia el viatge de fi de curs. Nosaltres no vàrem entendre molt bé el perquè d’aquella cancel·lació (jo encara no ho he entès), fet que tampoc té molta importància ja que en aquella època de jove innocència, ignoràvem que era una guerra i sabíem menys encara situar Iraq al mapa.
Existeix un ampli consens entre els politòlegs, antropòlegs i sociòlegs en el sentit de destacar l’escola (entesa de la manera més àmplia possible: des de l’educació infantil fins a la universitària), com a un importantíssim agent de socialització i més en concret, de transmissió de valors polítics cap a l’alumne. Aquesta transmissió és particularment accentuada en el cas català i espanyol. Tant és així, que es posa en qüestió quins són els valors polítics que es transmeten a l’escola.
Una observació detallada d’aquests continguts (insisteixo, polítics, no acadèmics), ens porta a descriure una situació poc menys que alarmant. És així com observem que els valors polítics que transmet l’escola (especialment la pública), estan fortament sesgats, una característica gens despreciable si considerem (com així ho indica el consens acadèmic), l’escola com un agent de socialització de primer ordre, només superat per la família, en quant a influència o capacitat de transmissió, també dels valors polítics.
A l’escola catalana i espanyola, en contrast amb pràcticament la totalitat de la resta de membres de la UE, així com els EEUU, existeix una marcada desviació cap a la transmissió de valors polítics post-materialistes (especialment l’ecologisme i l’anti-belicisme) respecte el mapa ideològic o dels valors polítics del conjunt de la societat, i per tant, dels pares dels mateixos alumnes.
Abans de continuar en aquesta línia argumentativa, convé destacar el significat del viaix, per no caure en les simples avaluacions subjectives dels valors polítics a l’escola. Si prenem com a exemple el Regne Unit, Alemanya i Holanda, els 3 països de la UE amb una major presència en la societat d’aquests valors post-materialistes, veiem com els seus continguts curriculars a l’escola, trobarem una elevada presència d’aquests valors, en línia amb els mateixos valors que són àmpliament compartits per aquells 3 països. Ara bé, si analitzem Catalunya i Espanya, l’índex de post-materialisme de la societat, és d’aproximadament la meitat que en el Regne Unit (el país amb un índex més elevat), observem com no tant els continguts curriculars (acadèmics) sinó la transmissió dels valors polítics a través dels professors i dels consells escolars, és molt més proper als països anteriorment descrits que no pas als valors que correspondrien atenent a la composició de les societats catalana i espanyola.
Un segon element que ens porta a l’alarma en l’àmbit que aquí ens ocupa, és la temperatura ideològica, no dels estudiants, sinó del professorat i dels òrgans de direcció acadèmics. Dit d’una altra manera, la auto-ubicació ideològica dels professos, pedagogs, psicòlegs, directius i demés responsables dels centes educatius, està molt més a l’esquerra que no pas la del conjunt del electorat. Aquest fenomen, resulta particularment greu quan és en bona part específic de Catalunya i Espanya i a més, no ha generat cap debat (no diguem ja estudi), ni a nivell acadèmic ni polític.
En definitiva, si observem l’escola a casa nostra, veiem com hi ha (més enllà dels continguts curriculars sobre els quals no hi entraré), una particularment elevada transmissió de valors polítics (especialment si ho comparem en l’escola al món anglosaxó) i a més, aquests tenen un fort biaix respecte els valors que configuren el conjunt de la societat.
Una de les crítiques, potser la més important, que es pot fer a aquesta argumentació, és que per a alguns, pot resultar desitjable aquest biaix en la transmissió dels valors polítics als joves; més encara, resulta apropiada la transmissió d’uns valors polítics d’esquerres/ecologistes/anti-bel·licistes. Aquest és un judici de valors personal, que si bé pot ser compartit per alguns pares i educadors, no és menys cert que resulta difícilment justificable que a l’escola es transmetin uns valors polítics fortament sesgats, no només allunyats de la resta de la societat (i per tant, dels pares), sinó que a més, es transmeten, sense el coneixement d’aquests.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada