dilluns, 4 de setembre de 2006

President Maragall i President Bush

El destí o la providència, ha fet que coincideixin gairebé en el temps, les eleccions legislatives a Catalunya i als Estats Units. Aquí a Catalunya, els catalans estem convidats el dia 1 de novembre a escollir els nostres representants al Parlament, i com en la resta de democràcies parlamentàries, d’entre ells, el Primer Ministre, President, en el nostre cas. Allà, com cada 2 anys, es renova la totalitat de la House of Representativesaixí com un terç del Senate i dels governadors dels estats membres. Aparentment, poc o res tenen en comú ambdues eleccions, no només per l’arquitectura institucional d’ambdós països, sinó sobretot, pel context d’ambdues eleccions.
No és la meva intenció aquí descriure les dinàmiques dels diferents sistemes polítics dels EEUU (Presidencialisme) i de Catalunya (Democràcia Parlamentària), sinó veure quin és el context de les eleccions, i per tant, de la campanya, allà i aquí.
A casa nostra, les eleccions es presenten bàsicament sota 3 elements característics, o si més no, diferenciadors respecte les darreres eleccions (per bé que l’estratègia d’alguns partits, especialment de CIU sigui repetir els resultats de les eleccions del 1999). En primer lloc, amb l’aprovació del Nou Estatut, es presenta a Catalunya, un escenari político-institucional nou, que no només significa un increment competencial i de finançament, sinó que significa, un replantejament en l’estructura de poder i institucional, tant del país com d’aquest respecte l’Estat, i en menor mesura, la UE. Un escenari on a més, un dels principals (i prioritaris en l’agenda política), serà la necessària confecció (tant a Catalunya com a Espanya) de noves lleis que desenvolupin el nou marc institucional ja comentat.
En segon lloc, les eleccions que venen, estaran fortament marcades per una parcialment nova dinàmica entre els partits polítics. José Montilla com a nou candidat del PSC a presidir la Generalitat, la consolidació del lideratge d’Artur Mas dintre de CIU i el tancament definitiu del pujolisme, així com la bicefàlia a ERC, suposa una renovació en els discursos, programes, estratègies i lideratges a bona part dels partits polítics a casa nostra. Això sense mencionar els canvis en la dirección nacional del PP i de la consolidació d’ICV (ara amb coalició amb EuiA), que de ben segur també jugaran un paper diferenciador en les properes eleccions.
El darrer element clau del 1N, és el govern tri-bi-partit. Després de 23 anys de govern convergent de manera ininterrompuda, aquesta legislatura ha vist com no només prenia possessió un nou govern, sinó que part de l’estructura administrativa de la Generalitat també es transformava per donar cabuda a una coalició de 3 partits primer, i 2 després en el Consell Executiu. Un govern que ha exercit una gestió certament polèmica i plena de handicaps, més enllà de les opinions dels diferents electors, però l’element característic del tripartit, més enllà de la seva gestió i els equilibris de poder interns, possiblement ha estat el seu president, Pasqual Maragall. I és aquí on trobem el nexe d’unió amb les eleccions legislatives dels EEUU.
Als EEUU, les eleccions del 7 de novembre, venen marcades principalment també pel seu president, George W. Bush, la popularitat del qual està emmarcada en una caiguda lliure des de pràcticament el 11S; tendència només invertida durant els quatre mesos aproximadament de l’invasió al Iraq. Així doncs, en un escenari anti-Bush, pocs republicans han demanat la visita del president en les seves respectives campanyes, mentre que els candidats demòcrates d’arreu aprofiten qualsevol imatge o gest de proximitat dels seus rivals amb el president per fer-ne la màxima difusió en la campanya.
Com no podia ser d’altra manera, la guerra d’Iraq, és una de les claus (o millor dit, dels principals recursos de campanya) emprades en aquestes eleccions. Els demòcrates, majoritàriament en contra de l’intervenció, utilitzen la guerra com a atac als rivals republicans. Tant és així que una de les principals crítiques dels analistes polítics (i com no, del GOP) als demòcrates és la seva manca d’arguments, especialment en matèries com ara l’energia i la seguretat, per centrar-se només amb les crítiques a Bush i a la guerra d’Iraq. Argument que si bé pot ser decisiu en la seva victòria a estats amb candidats republicans dèbils, com ara Ohio,
Rhode Island o Minnesota (entre d’altres), els pot portar a la seva derrota a Connecticut, així com a resultats inferiors als esperats en el sud i en el cinturó agrícola (mitjà oest).
Altres temes com ara els preus del gasla economia, però sobretot la immigració (el factor decisiu en la totalitat dels estats clau del sud), marcaran en bona mesura, les campanyes de demòcrates i republicans en aquestes mid-term elections.
Tornant a casa nostra, no està gens clar el paper que jugarà Pasqual Maragall en les properes eleccions. No obstant, no se’n esperen gaires intervencions públiques, i menys encara en la campanya del PSC, que ha de centrar tots els seus esforços en donar a conèixer al seu candidat, que encara compta actualment, amb un baix nivell de coneixement per part dels electors catalans, tal i com mostren les enquestes (d’aquí l’anticipació del PSC en l’inici de la campanya en la compra de tanques publicitàries). De ben segur que serà difícil de fer callar al encara President Maragall per part dels qui són perjudicats per les seves declaracions, de la mateixa manera que passa amb George W. Bush. I és que probablement, tant Maragall com Bush desapareixeran, bé a decisió pròpia, bé a decisió de les respectives maquinàries electorals, del espai mediàtic de les properes eleccions.
Publica un comentari a l'entrada