dijous, 7 de setembre del 2006

Per a què serveix una campanya electoral? (II)

Un dels comentaris que possiblement més han circulat dintre de l'àmbit polític català, sobretot per part de convergents, però també de republicans i populars, és la sorpresa, quan no preocupació per la aparentment molt prematura posada en marxa del PSC dels mitjans gràfics-publicitaris per a la promoció del seu candidat a la Presidència de la Generalitat, José Montilla. Sota l'eslògan “Ara és l'hora dels catalans”, a hores d'ara ja ben conegut per molts segurament, el PSC ha adquirit tanques tanques i alguns elements web per a la seva pre-campanya electoral. De fet, a dia d'avui els únics cartells electorals que hom pot observar circulant per Barcelona (la campanya s'ha circumscrit en aquesta demarcació essencialment), és el blanc-i-negre que resulta familiar a hores d'ara. Ara bé, existeixen motius per estar realment preocupat per aquesta precoç campanya? Dit d'altra manera, quin és el motiu pel que trobem cartells de José Montilla i no d'Artur Mas, Josep-Lluís Carod Rovira, Josep Piqué o Joan Saura?
En aquest punt, m'agradaria recuperar breument l'article titulat “Per a què serveix una campanya electoral?”, que vaig publicar ara ja fa uns mesos. En aquell article, si bé em fomentava bàsicament en una abstracció dels objectius de les campanyes electorals als EEUU, feia una primera aproximació al significat, millor encara, el perquè, de les campanyes electorals. En essència, les campanyes electorals tenen bàsicament dos objectius: per una banda,la mobilització del electorat, simpatitzants i militància que ja tenen decidit el seu vot (recordem què és tant important què es vota com si s'acudeix o no a les urnes), i per l'altra, donar a conèixer al candidat/projecte a la ciutadania (demano al lector que retingui especialment aquest segon element).
Abans de continuar en el desenvolupament d'aquestes dues idees, m'agradaria fer una puntualització. Si bé aquestes dues característiques són els elements necessaris a qualsevol campanya electoral, i de fet, són els principals pel que fa a la contribució al èxit o el fracàs així com els recursos destinats, no és menys cert que les campanyes electorals serveixin també per a convèncer el vot dels ciutadans. De fet, en un temps que està paradoxalment tant de moda l'expressió “campanya permanent” (sobretot enteses com a un horitzó temporal ampli), respecte Espanya i el que és més sorprenent, cap a Catalunya, és precisament en aquest sentit (i només en aquest), en el que podem considerar que vivim sota una campanya permanent. Hi ha mecanismes que ens expliquen com es produeix aquest canvi de vot, en funció dels patrons psicològics del elector, però que per la seva extensió, em dedicaré a comentar-los en un altre article.
Però, perquè els dos principals elements d'una campanya són els ja enunciats i no uns altres? Les campanyes electorals, sobretot a Catalunya i Espanya, on els recursos que s'hi destinen són una insignificant fracció de les despeses electorals del Regne Unit i sobretot dels Estats Units, estan doncs fortament limitades pel que fa al seu calendari o durada en el tempsaixí com els recursos emprats (d'aquí precisament que hagi restringit el significat de “campanya permanent” aplicat a Catalunya i Espanya). En aquest context doncs, els partits han d'utilitzar els recursos que en efecte disposen, essencialment de caràcter humà. Això ens apropa cap a la importància de la mobilització del propi electorat. Ja he comentat en anteriors ocasions, la debilitat de la mobilització del electorat del PSC, molt elevat numèricament però que vota en una proporció molt inferior al seu potencial màxim (aquest serà precisament el principal objectiu del gabinet de mobilització electoral del candidat socialista). Tot el contrari del que succeeix entre les files convergents, que gaudeixen d'una elevada mobilització, tot i que amb algunes excepcions importants, sobretot en les darreres eleccions europees.
Lamentablement, en un país on les enquestes electorals són una eina estranya, no existeixen enquestes d'intenció de vot (si més no, fetes públiques) a Catalunya amb posterioritat a la proclamació de José Montilla com a candidat socialista. I és que fins llavors, sorprèn com el Primer Secretari del PSC és un dels polítics amb un inferior nivell de coneixement per part del electorat, amb quotes que en cap cas superaven els 2/3 dels enquestats (a nivell agregat de tota Catalunya, és clar). Aquesta és una dada particularment dramàtica, ja que influeix negativament no sols sobre el potencial votant (que encara no coneix el candidat propi i per tant no es pot atreure), sinó que perjudica enormement la mobilització del electorat que ja ha decidit el seu vot. Ras i curt, el fet que entre un 30 i un 40 % de la població no coneguessin al fins ara Ministre d'Indústria,rebaixa ja des de la mateixa sortida, la capacitat del candidat d'arribar al seu públic. Eus aquí, el motiu principal de la posada en marxa de la campanya ja comentada amb tanta pressa per part del carrer nicaragua.
Possiblement alguns electors es preguntaran si Artur Mas o els demés candidats, haurien d'haver fet el mateix. Tot just el contrari, hauria segut un greu error (despilfarrament de recursos) per part de CIU, iniciar la seva contra-campanya (és a dir, l'adquisició també de tanques, opis, etc), ja que una campanya dirigida a augmentar el nivell de coneixement (altrament dit, notorietat) d'un líder polític que està fregant el 100% (i en definitiva, qualsevol candidat que estigui per damunt del 90-95%) resultaria gairebé com llençar els recursos electorals, ja de per sí, molt escassos.
Sembla doncs, que tant la war room de Nicaragua com de Còrsega han actuat d'una manera òptima, si més no en aquest àmbit. Segur que ben aviat tindrem l'oportunitat d'analitzar nous elements de les campanyes d'ambdós candidats.