dilluns, 11 de setembre del 2006

L'estratègia de la victòria IV

És de sobres ben conegut que, un dels principals reptes (sinó el primer) dels partits polítics, és fer arribar el seu discurs al màxim nombre d'electors possibles. Per tal d'aconseguir-ho, (i més encara en un context com el nostre, on els partits no disposen dels recursos necessaris per fer-ho de manera autònoma), s'empren de manera massiva els mitjans de comunicació, sobretot amb els talls dels espais informatius, així com les entrevistes (de diferents tipus) als líders polítics, articles apareguts en els mitjans escrits, etc. Queda sobradament pal·lesa doncs, la importància dels mitjans de comunicació en la transmissió del discurs, i en definitiva, de l'èxit electoral.

Sorprèn però, que un dels més repetits errors que es produeixen en aquest sentit, és la repetició constant del mateix discurs en els diferents mitjans de comunicació. Dit d'altra manera, amb independència del tipus de mitjà (ràdio, televisió, premsa, web, etc.), de la franja horària, del tipus de programa/mitjà i la difusió territorial del mateix, el missatge sol ser el mateix, o en el millor dels casos, amb marginals variacions. Més enllà que aquest error també està relacionat amb el nostre sistema electoral, i que resultaria impensable que es produís als EEUU on els discursos dels mateixos partits varien radicalment en funció de tots aquests elements fins al extrem, és una de les moltes mostres de desaprofitament dels mitjans com a plataforma política per a la consecució del objectiu electoral desitjat.

Abans de passar a la justificació del perquè aquesta repetició (o si es vol, constància) és un error, faig dues aclaracions prèvies. En primer lloc, hom pot pensar que el contrari (diferenciar d'una manera clara el missatge en funció d'on, quan i per a qui es transmetrà), portaria a una incoherència en el discurs polític, que ràpidament seria vist com una manca de credibilitat de l'opció electoral que es pretén difondre. Aquesta afirmació és substancialment falsa, en el sentit que rarament els consumidors d'uns mitjans de comunicació ho són al mateix temps d'uns altres, ni a diferents hores ni en diferents programes. Ras i curt, qui veu una entrevista política a un programa de TV a les 08.00 del matí, rarament escoltarà un tall (càpsula, en el llenguatge periodístic), en l'informatiu de la ràdio al migdia, o veurà el programa de debats a un altre canal de TV a la nit. Els ciutadans (consumidors d'informació), personalitzen els mitjans, franges horàries i programes que consumeixen, amb uns patrons força fidels a més. A tot això, cal afegir-hi la contraprogramació informativa que hi ha als mitjans (és a dir, rarament coincidiran pel matí i per la nit, per posar un exemple, dues entrevistes al mateix líder polític, i fins i tot, a membres del mateix partit). Veiem doncs, com el consum d'informació és selectiu (per part del ciutadà) i excloent (per part dels mitjans de comunicació).

La segona matisació, ve derivada dels avantatges de la repetició (sovint, fins la sacietat) del mateix discurs polític. Qui no recorda la frase “España va bien” que al llarg del període 1998-2002 (aproximadament) els líders del Partit Popular van utilitzar per tal de convèncer al electorat, i que els va portar a la majoria absoluta del 2000, entre moltes altres causes, és clar. O un altre exemple més recent, el “no a la guerra” que el PSOE tan bé va saber aprofitar arran de l'invasió a Iraq. És cert doncs, que en determinats contextos, la massiva reiteració d'un missatge clar, simple i contundent pot portar importants rèdits electorals. Fixem-nos però, que tant una frase com l'altra, eren suficientment flexibles com per a resultar apropiades a la multitud de ciutadans, i per tant, de mitjans i programes.

Per als estrategues polítics, és una gran oportunitat que existeixin multitud de mitjans i programes en totes les franges horàries, ja que això permet, si s'utilitza bé, arribar a un públic molt major, i el que es també important, fer-ho d'una manera personalitzada, adaptant el discurs a allò que prefereixen els oients, lectors o televidents en aquell moment concret. De la mateixa manera que en els transports públics, bancs i caixes d'estalvi, espectacles, etc. existeixen descomptes personalitzats per a que determinats grups (especialment joves i gent gran) pugui també accedir-hi, en política, els diferents tipus de programes (i continguts informatius) permeten als partits, accedir a molt diferents tipus de públic.

Queda clar doncs, que el perfil dels teleespectadors a les 09.00 del matí no és el mateix que al migdia, que al vespre o a la nit. Però també cal diferenciar entre diferents programes i cadenes (en aquest cas de tv), entre diferents mitjans (qui s'informa per la ràdio consumirà molta menys informació via TV i viceversa), entre diferents tipus de diaris, així com entre territoris. El ventall de possibilitats és doncs, amplíssim, i si s'aprofita bé, genera uns resultats espectaculars.

Aquest és, un dels àmbits en que es nota que l'estratègia de comunicació dels partits, va un (o varis) passos enrere respecte la resta de la publicitat. Si el lector s'hi fixa, veurà com el patrocini dels diferents programes que s'emeten al llarg del dia en una emissora de ràdio, per exemple, rarament és el mateix producte (o empresa) a cadascun dels espais, precisament per aquest motiu: els oients (o teleespectadors) d'uns programes no ho solen ser d'altres. Tots tenim doncs, molt a aprendre encara en el terreny del merxandatge i la comunicació política.