5 anys després de l'11S

L’11 de setembre de 2001, és un d’aquells dies que tothom recordarà on estava i què feia al voltant de les 15.00h de la tarda (hora catalana). Més encara per a una generació com la meva, en plena innocència infantil, quan va tenir lloc la caiguda del comunisme. Es pot dir, que per a nosaltres, l’11S és la primera data històrica que hem viscut amb plenitud de consciència.

Al llarg de la marea informativa d’aquells dies, recordo amb especial intensitat, com un comentarista polític, molt poques hores després dels atemptats, afirmava que estàvem davant l’inici de la III Guerra Mundial. Més enllà de que hi ha experts que consideren la III Guerra Mundial està reservada a la Guerra Freda, avui, 5 anys després de la tragèdia, pocs qualificarien d’exagerada aquella opinió.

En aquests 5 anys el món ha canviat, més concretament, la comunitat internacional (que no societat internacional) ha canviat. Abans del 11S, el terrorisme, era poc més que una amenaça remota, aïllada i llunyana. Avui, molts països han patit el seu 11S particular. En certa manera, tot el món ha sofert un 11 en el seu lloc més vital. Segurament, ens costa veure amb perspectiva com era el món abans del 11S, quina era la concepció sobre la seguretat internacional, el terrorisme i la pròpia supervivència de la comunitat internacional.

És així com no podia ser altra manera, la comunitat internacional ha posat el terrorisme en la seva agenda política, fins llavors relegat en un segon pla. En certa manera fins i tot, podem considerar que la comunitat s’ha transformat en una societat internacional (es diferencia de la comunitat amb la necessitat d’actuar conjuntament
per al benefici comú). Fins i tot, s’ha millorat la definició (i sobretot, el coneixement) de la paraula terrorisme, fins llavors vagament interpretada.

A partir del 11S de 2001 (o del 11S de cadascun dels països que l’han sofert), la política exterior va vinculada més que mai a la política de seguretat, a la supervivència de la comunitat (societat) internacional. Sabem doncs, quina és l’amenaça, i ara molt millor que abans, sabem com es manifesta, com actua, com s’organitza, com es finança i com funciona. Tot això al mateix temps en que la guerra (entesa en els termes del dret públic i internacional) queda obsoleta com a mecanisme de lluita contra les noves amenaces. L’11S va fer obsolets desenes de tractats i de lleis nacionals que definien i emmarcaven la guerra.

Però no només quedaren obsolets bona part dels tractats internacionals sobre el dret de la guerra (el principal motor històric del dret internacional, junt amb el comerç), sinó també les institucions de dret públic internacional. Si bé es cert que també el terrorisme s’ha incorporat en l’agenda político-diplomàtica d’aquests subjectes internacionals (Nacions Unides per exemple, acaba d’aprovar l’estratègia global contra el terrorisme), s’obvia (fins i tot a propòsit en alguns casos) la qüestió fonamental. L’explosió del dret públic, i per tant, dels organismes internacionals en acabar-se la II Guerra Mundial, va servir per donar forma (i resposta) a l’ordre internacional que llavors s’hi establia. Un ordre internacional que ha perdurat fins al 11 de setembre de 2001, i que avui es mostra absoluta i completament obsolet per afrontar una nova realitat, i un nou ordre, marcat pel terrorisme, no per la bipolaritat americano-soviètica ni la reconstrucció europea.

Resulta sorprenent com per exemple, la OTAN (sobre la qual vaig resumir fa uns mesos el seu funcionament), es fonamenta sobre el mateix tractat que la va crear fa 50 anys. Com els països membres de l’ASEAN, que també han sofert el seu 11S particular, no són capaços de crear mecanismes eficients d’intel·ligència i cooperació en matèria antiterrorista més enllà de les declaracions, que això si, han multiplicat la retòrica en els subjectes internacionals. O entre altres, com la UE no ha segut capaç de crear una política exterior de seguretat i defensa comú (PESD), més encara tenint en compte, la seva privilegiada situació en les negociacions diplomàtiques amb el món àrab, tal i com s’ha observat arran del conflicte Israel-Hizbbollah, entre molts d’altres.

Així arribem a un complex bucle, en el que la comunitat internacional no ha segut capaç de reformar-se i dotar-se d’instruments per a la lluita antiterrorista degut fonamentalment a una manca de legitimitat (basada en els resultats, pragmàtica per dir-ho així), mentre que els Estats no han confiat en la comunitat (no li han dotat legitimitat) degut a la seva manca de resultats. En aquest sentit, sorprenen les crítiques que va rebre l’expresident del govern espanyol, José Maria Aznar, al proposar la reforma de la OTAN per tal que el seu principal fonament sigui la lluita antiterrorista, al mateix temps que s’accentuava la cooperació i la protecció d’Israel. Unes crítiques que de ben segur, sorgiren per part de qui creu més important el qui que no pas el que.

No podem abordar però, el debat sobre la reforma (en tot cas, necessària) de la OTAN, sense consens sobre quin ha de ser el seu objectiu. Entre una organització que cerqui la integració vertical o horitzontal (cap on sembla que camina). Per part d’alguns, l’organització atlàntica ha de servir com un fòrum per a la cooperació militar i l’ajuda mútua limitada només a casos d’extrema gravetat (com ara un 11S), amb la invocació del article 4 del tractat. Per a altres (entre els que m’hi incloc), la OTAN ha de representar un nivell de cooperació el suficientment vertical com per a dotar-se dels recursos, instruments i competències necessàries per a la garantia de la seguretat entre els seus
països membres. I en un context on tots hi estarem d’acord, la principal amenaça per a la seguretat (de molt llarg) és el terrorisme, resultaria paradoxal que aquesta no fos, la màxima prioritat de l’organització.

Com a mostra d’aquesta necessitat de reforma de l’organització, resulta xocant, que en el seu tractat actual (reformat només marginalment respecte l’original), no aparegui enlloc el terrorisme. La seva estructura, com ja vaig descriure en un anterior article, és de caràcter gairebé en exclusiva militar, sense espai per a la intel·ligència o la protecció de fronteres, entre molts altres elements sensibles pel que fa a les amenaces en els estats que en formen part. No pretenc però, entrar en el debat sobre quin ha de ser el paper d’aquesta organització en la lluita contra el terrorisme (internacional), ni si l’aliança atlàntica ha de ser el principal motor al respecte. Possiblement no és la millor manera de fer-hi front (sobretot tenint en compte quina és la seva estructura i limitacions actuals). Però el nou món posterior al 11S ens demana acció, instruments, recursos i cooperació en matèria antiterrorista, no només discursos i bones voluntats.

I és que cinc anys després d’aquell fatídic dia, el món ha canviat, però qui el forma no.