diumenge, 17 de setembre de 2006

La importància de les bases dels partits: la cursa pel senat a Connecticut

En un anterior post, fa uns mesos, enunciava un dels errors més habituals en els partits polítics, i un dels principals obstacles que els candidats han de solventar en les campanyes electorals: els diferents perfils, interessos i preferències entre els militants (qui nomena) i els votants (qui atorga la victòria). En aquest sentit, d’exemples segurament en trobaríem molts en la política catalana, però en destacaré sobretot 2. Per una banda, el 14è Congrés (extraordinari) de CDC, i per l’altra, el posicionament davant el referèndum del Nou Estatut d’ERC.
Avui però, voldria destacar 2 exemples més, de l’actualitat política delsEEUU, país immers en el que ells anomenen mid-term elections, és a dir, les eleccions legislatives (a la totalitat de la Cambra de Representants, i a un terç del Senat i dels governadors). La situació de partida, és d’una majoria republicana a totes les curses. Així doncs, el GOP controla 55 Senadors (de 100), 231 Representatives (de 435) i 28 Governadors (de 50). Els seus líders respectius són Bill Frist (líder de la majoria al Senat), John Boehner (líder de la majoria a la House, i que es presenta a la reelecció però en un districte, el 8 d’Ohio, clarament republicà) i Mitt Romney (Chairman of the Republican Governors Associationper bé que no es presenta a la re-elecció, en una cursa oberta on encara no s’ha decidit el candidat demòcrata).
Els demòcrates doncs, tenen 44 senadors (hi ha a més un independent procedent de Vermont, Jim Jeffords), 201 Representatives (amb una altra independent, Stephanie Herseth, per bé que alineada amb els demòcrates) i 22 governadors. Els seus líders de la minoria al Senat i la Cambra són Harry Reid i Nancy Pelosi (que es presenta a la reelecció en un districte, el 8 de Califòrnia, abrumadorament demòcrata), respectivament. Finalment, el líder dels Democratic Governors Association, és el Governador de Nou Mèxic, Bill Richardson.
Possiblement, dues de les curses més emocionants a l’hora que renyides, són les que tindran lloc a Connecticut i a Rhode Island per ocupar la plaça corresponent al senat. Dues curses que a més, representen diferents cares de la mateixa moneda. Avui però, em centraré en el primer d’aquests dos veïns estats del extrem nord-est.
Joseph Lieberman, veterà polític de Connecticut, va esdevenir un personatge popular a nivell nacional, arran de la seva nominació com a candidat a Vice-President, en el ticket amb Al Gore, durant les eleccions presidencials del 2000, esdevenint el primer jueu nominat per a tant alt càrrec. Des de llavors (particularitats de la política americana), al mateix temps que feia campanya per tot el país, lluitava per un escó al senat al seu Connecticut natal. Des de llavors, la seva popularitat al seu ric estat no ha disminuït en absolut. Lieberman és un demòcrata centristaal estil Clinton però a diferencia d’aquest molt més interessat per la política exterior i poc per la política
homeland (tant és així, que és probable que si el seu amic, el republicà John McCain esdevé President dels EEUU en 2008, Lieberman sigui el seu Secretari d’Estat).
Després dels atemptats del 11S, Lieberman des del seu escó al senat, va donar suport a la nova agenda legislativa introduïda per Bush i els republicans (de la qual la Patriot Act és possiblement l’exemple més conegut), però sobretot destaca pel seu suport a la intervenció militar a Iraq (a través d’una Joint Resolution o ressolució conjunta a la que va donar suport). Un vot que en el context d’un elevada popularitat del president, no perjudicava en absolut al senador, però que amb la davallada de l’aprovació del President Bush en els darrers mesos, esdevé la principal càrrega en la campanya de Lieberman). Era previsible en aquest sentit doncs, l’enemistat del seu propi partit, i en especial del seu Chariman, Howard Dean. Ben aviat sorgí un contrincant en les primàries del partit per escollir el candidat a senador en la següent legislatura, Ned Lamont. La seva campanya, molt ben assessorada, va abordar els principals punts dèbils de Lieberman: l’electorat (en aquest cas, la militància) més jove, els treballadors i famílies obreres, i el bombardeig al seu rival, mostrant qualsevol fotografia i gest de Lieberman amb Bush, per tal de desacreditar-lo. Al mateix temps, un Joseph Lieberman gens a gust amb la campanya negativa (ni tant sols va dedicar un spot a la crítica al seu rival), no va saber (o voler) reaccionar a temps.
Tot plegat, va dur a la victòria de Lamont a les primàries celebrades el 8 d’agost passat, amb un 51,8% per al candidat lliberal, contra el 48,2% per al centrista. La notícia fins i tot va tenir ressò internacional (TV3 se’n va fer ressò al seu TN, per bé que va aturar aquí la seva crònica al respecte). La sorpresa però, no va ser tant la victòria de Ned Lamont, sinó l’elevat número de vots que Lieberman va obtenir de les bases demòcrates (molt més liberals i anti-bush que el seu senador). Fins i tot es pot arribar a creure que Lieberman va témer fins al darrer moment guanyar les primàries i haver de representar als demòcrates a contracor.
Arribat a aquest punt, el lector possiblement creurà que m’he oblidat del candidat republicà en aquesta cursa. I té tota la raó, però no només jo, també tot el Comitè Nacional Republicà, així com el President Bush. Alan Schlesinger afronta la campanya en la més absoluta soledat; fins i tot els republicans del seu estat donen suport a Lieberman abans que a ell.
Immediatament després de conèixer el resultat de les primàries, Joseph va anunciar que optaria com a independent a la cursa pel Senat. Una decisió que ja era esperada per tothom, però que no va apaivagar les crítiques dels líders demòcrates que frustrats, observen com poden perdre un senador que passarà a ser independent i com en definitiva, s’allunya aconseguir que el proper majority leader sigui demòcrata.
És ben conegut que als EEUU, tant importants són tots aquests factors que he descrit com la capacitat de recaptar fons per a la campanya, batalla en la qual Lieberman ja ha recaptat 9M$, enfront dels 4,2M$ de Lamont. És per això que després de l’efervescència i eufòria inicial per la victòria, Lamont comença a perdre pistonada davant el seu rival, caracteritzat per una gran credibilitat, experiència i serietat.
Els eixos de la campanya (després de les primàries) de Lieberman no han canviat gaire respecte els de la batalla en el caucus. Es presenta a sí mateix com el candidat de les persones, de la protecció dels interessos del seu Estat (especialment pel que fa al treball, el medi ambient i els preus de l’energia), així com utilitza a les famílies com a principal focus en la seva campanya.
Ned Lamont també utilitza el mateix discurs que el va portar a guanyar les primàries, explotant al màxim el vot jove (i liberal), al que acompanya amb la seva energia i frescor, junt amb el mateix bombardeig al seu rival, alineant-lo sempre que pot amb George W. Bush.
Sens dubte, aquesta cursa és una de les més interessants de tot el país, amb repercussions i atenció a nivell nacional.
Publica un comentari a l'entrada