dimarts, 20 de juny de 2006

L'estratègia de la victòria (III)

Per a un observador de fora, segurament se li fa estrany el sistema polític i de partits català. (que estic analitzant en una altra sèrie d’articles i que per tant no pretenc repetir aquí). Però possiblement, el que sorprèn més és que sovint els propis observadors d’aquí no coneixen prou bé les característiques o propietats de la nostra particular situació i configuració política.

En aquest sentit, i en la meva opinió, tres seran les claus sobre les quals es vertebraran les estratègies polítiques, no només per a la campanya que ve (i que ha començat ja), sinó també, per a la propera/es legislatura/es. Aquestes claus són les següents: 1) el comportament electoral dels electors insatisfets o decebuts amb la gestió del govern tripartit, 2) la configuració o no d’una campanya bipolar i sobretot de cara a la formació del proper govern 3) la presència o no d’oposicions bilaterals al Parlament.

En primer lloc, i sobretot en un escenari on s’exclouen grans canvis en el suport dels partits polítics, esdevé fonamental quina serà l’actitud (en termes electorals) d’aquella ciutadania que està descontenta amb la gestió del actual govern, tant aquella que va donar suport als partits que l’han conformat com aquella que n’era ja llavors contrària. Per una banda, la decepció política sol comportar a curt termini, una transició cap a l’abstenció en aquell electorat que ha vist com el seu vot ha contribuït a formar un govern insatisfactori. Però paral·lelament a aquest efecte sobre en aquest cas part de l’electorat del PSC, ERC i ICV-EUiA, també genera un efecte mobilitzador sobre aquell electorat que dóna suport als partits de l’oposició, però que no es va mobilitzar en les anteriors eleccions.

Resumidament doncs, l’actual situació política, no només mourà cap a l’abstenció l’electorat del tripartit, sinó que a més, contribuirà a mobilitzar l’electorat de CIU i el PP. És cert, que no s’ha de descartar un canvi de vot, especialment d’un bloc cap a l’altre (dels partits del govern cap als de l’oposició), però no és menys cert que el procés psicològic de conscienciació d’haver emès un vot equivocat (1) i canvi de suport cap a un altre partit (2), és un procés complex, llarg i costós. Per tant, en una situació d’eleccions anticipades, resulta complicat que aquest factor resulti altament significatiu.


A nivell més general, encara és una incògnita quina serà l’estratègia de campanya dels diferents partits (just ara s’estan posant en marxa els respectius comitès electorals), però en funció de quina sigui la configuració de la mateixa, els efectes sobre l’electorat, especialment en la mobilització del mateix seran fonamentals per decidir el guanyador. Especialment des de CIU, si és capaç de canalitzar la campanya cap a una bipolaritat (o tripartit, o CIU), els efectes sobre el vot útil, així com sobre la mobilització del electorat, tant el propi que veu una oportunitat real d' aconseguir el govern com de l’oposició part d’ella defraudada per la gestió del tripartit, seran claus per a formar una nova majoria absoluta del tripartit (74 escons en l’actualitat, 7 per sobre de la majoria absoluta), o bé tot el contrari, és a dir, una no-suma del tripartit i en conseqüència, CIU com a únic partit capaç de formar govern.

Però, com és possible formar govern amb una clara minoria parlamentària? Doncs depèn d’una característica clau (i sovint, poc coneguda) l’oposició bilateral. Ja ho he comentat en algun altre article però la seva importància, fa que torni a insistir-hi aquí. En una situació d’oposició bilateral, no hi ha cap connexió ideològica o fil conductor entre els diferents partits que estan a l’oposició (i que tenen la majoria parlamentària) (1), això és conseqüència de què el centre de l’espectre polític està ocupat pel govern (2) i que per tant, l’oposició es situa a dreta i esquerra del govern simultàniament (3). Finalment, la darrera característica, i igualment important, és que tots els partits de l’oposició, estan més prop ideològicament del govern que no pas de la resta d’opositors entre sí. Aquesta situació, beneficia enormement al partit de govern, per bé que estigui en minoria parlamentària, bloquejant i impedint l’acord de l’oposició, bé sigui en matèria legislativa o bé en qüestions de control al govern. Per tant, més enllà de la necessitat d’acords per tal d’aconseguir la investidura del President, no és descartable un govern en minoria, sempre i quan hi hagi oposició bilateral i que per tant, es compleixin aquestes característiques enunciades.
Publica un comentari a l'entrada