dilluns, 19 de juny de 2006

És rellevant l'abstenció?

Del referèndum d’ahir, destaco principalment tres aspectes, 1) la paradoxal no-apropiació del ‘no’ de cap de les formacions polítiques que el defensava, 2) la molt destacable desmobilització del electorat socialista i d’una manera molt especial, 3) l’intens debat generat al voltant de l’abstenció, en especial, sobre aquest referèndum. És per això doncs, que em pregunto, si és o no important l’abstenció.

Tres són els motius fonamentals que em porten a afirmar que té poca, quan no cap, rellevància política l’abstenció. Faré el raonament d’aquest argument (que ara pot resultar sorprenent), tot i el perill que s’hem titlli de partidista o encara pitjor, despòtic. Permeteu-me que per a aquells que així ho creguin, els hi aconselli una exploració d’aquesta mateixa pàgina, per poder veure si és o no
certa alguna de les dues suposicions.

Entro ja en matèria. En primer lloc, és del tot normal i legítim que certa proporció de la ciutadania convocada a les urnes (sigui aquest nombre més o menys gran), lliure, legítima i conscientment no hagi volgut exercir el seu dret. Conseqüentment, més de la meitat dels catalans, han decidit lliurement no anar a votar. No em sento capacitat per tant, per tal de criticar una decisió lliure, legal, legítima i protegida constitucionalment (com després citaré) que hagi exercit un altre ciutadà.

Aquest argument, recobra encara més importància davant un referèndum. Com ja he comentat en algun altre article, el dret a l’expressió, inclou també el dret a la no-expressió (o dit d’una manera més entenedora, el dret a no pronunciar-se); ambdós drets estan constitucionalment garantits, no només a l’articulat de la Constitució, sinó també a la jurisprudència del Tribunal Constitucional. El segon motiu en que em baso doncs, és que l‘abstenció en un referèndum, és un dret constitucional.

Finalment, si observem les tendències globals de la participació electoral als països democràtics (utilitzo la classificació de la Freedom House), observem com a tots ells, la tendència global és la
d’una reducció lenta però continuada de la participació. Arreu del món doncs, existeix una progressiva abstenció electoral (tant en eleccions com en referèndums), generalitzada. En aquest sentit, la tendència a Catalunya i a Espanya és la mateixa i s’emmarca, un cop més en la normalitat internacional.

És cert però, que darrera del debat sobre la participació electoral (que cal diferenciar-la de la política), hi ha un rerefons ideològic i de concepció del propi sistema polític clar. Per a alguns, la participació en unes eleccions hauria de ser quelcom obligatori, com per cert succeeix a alguns països, especialment a Amèrica Llatina i on alguns politòlegs ho atribueixen com una de les causes de la fragilitat dels seus sistemes polítics, per a altres en canvi, la participació electoral és un dret, no un deure (com així queda palès en el nostre sistema polític), i per tant, existeix la llibertat d’exercir o no aquest dret.

Sorprèn també, les declaracions d’alguns líders polítics, especialment els que han segut partidaris del ‘no’, en el sentit d’afirmar que “els ciutadans han passat de la política”o bé, “el procés estatutari no ha interessat als electors”. Més enllà de les crítiques que puguem fer a la pròpia classe (i sistema) política, per damunt de tot això, hi ha el dret constitucional, insisteixo, a la llibertat d’exercir el vot i a la llibertat de no pronunciar-se davant un referèndum.

I és que resulta, que aquells que demanaven el ‘no’, ara critiquen aquesta llibertat que han exercit conscient i voluntàriament els ciutadans del nostre país. Potser és perquè els intervencionistes, aquells que volien imposar drets i deures no estan en el bloc del ‘sí’.

En segon lloc, la baixa participació allà on el PSC és hegemònic, ens reflecteix l’estat d’ànim i nivell de mobilització del electorat socialista, la mobilització del qual serà clau per a que els seus resultats siguin dolents o catastròfics. Ara bé, és cert, que per al electorat més fidel al PSC, sovint en l’ordre de prioritats apareixen en primer lloc les eleccions a les Corts Generals, considerant les autonòmiques i locals de segon grau. Això ens ajuda a explicar, els diferents nivells de participació a unes i altres eleccions. És en aquest sentit, que part de l’explicació de l’escassa mobilització ahir del electorat socialista, és degut a aquest diferent ordre de preferències respecte l’electorat d’altres formacions polítiques. Quelcom similar podríem dir del PP, tot i que a una menor escala en termes absoluts.

Finalment i per acabar el recull d’impressions post-referèndum, també sobta, que finalment cap força política s’ha atribuït el no. Després d’una campanya marcada en la capitalització del vot negatiu, després del escrutini, cap líder polític s’ha atribuït el resultat del ‘no’. Una opció doncs, que sembla orfe després del referèndum.
Publica un comentari a l'entrada