Cuidar la democràcia

Sovint, en els debats al voltant dels sistemes polítics en general, i la democràcia en concret, es considera aquesta com un sistema polític més. Una de tantes altres fórmules d’estructuració, manteniment i eficàcia del poder polític (entès d’una manera abstracta). Davant aquesta argumentació, no puc sinó sentir un gran estupor. La democràcia és molt més que un sistema polític, és un (el) sistema que permet l’articulació dels interessos i preferències dels subjectes (individus) que en formen part.

La democràcia és doncs, un permanent equilibri entre les diferents forces que actuen i representen una determinada societat. Un equilibri continu que representa el primer estadi de l’agregació i articulació de la pluralitat d’una societat.

Per a que un sistema institucional, polític en definitiva, permeti doncs aquesta convergència, confrontació pacífica i cooperació entre els diferents interessos, és necessari tenir un sistema polític neutral, transparent pel que fa a la
gestió dels inputs i dels outputs del sistema, del procés social que comporta qualsevol procés polític. Vet aquí la importància de mantenir l’equilibri, la neutralitat i la transparència dintre de la democràcia per tal que aquesta, sigui una vertadera democràcia.

En una de les obres més famoses del professor Robert Dahl, La Poliarquia, l’autor no només reflexiona sobre una de les preguntes sobre les que més s’ha debatut al llarg de la curta història de la ciència política, què és la democràcia, sinó que a més, Dahl intenta operativitzar aquest per a ell ideal utòpic i maximalista en forma del que ell considera una poliarquia, així com les característiques que un sistema polític ha de complir per poder-lo etiquetar com a poliàrquic.

M’interessa aquí però, destacar un altre pla d’allò que forma la democràcia, la matèria sobre la que esta feta aquesta. I és que seguint la teoria contractualista, la democràcia és neutra i equilibrada precisament com a conseqüència d’un consens (pacte) en el sí de la societat. Un consens que ha de comptar com a mínim amb un coneixement per part de la col·lectivitat que adopta aquesta fórmula político-institucional, una dotació de legitimitat (confiança) a la mateixa, així com una substancial creença en que aquesta és la millor fórmula que té una societat per dotar-se de les eines que li permetin la seva subsistència en l’anarquia del individualisme. Sense
aquests elements, tots ells necessaris però no necessàriament suficients, aquest sistema polític no pot esdevenir viable.

Un consens però que en el pitjor dels casos, ens porta cap al conformisme i l’apatia, dit d’altra manera, perquè participar del consens (polític) d’aquella societat si aquesta ja l’ha adoptat? Hom pot viure dintre de l’espai físic d’una societat, que es dota de normes democràtiques per al seu funcionament, però al mateix temps, romandre voluntària o involuntàriament apartat dels mecanismes que mantenen aquest marc institucional (frontera) d’aquella societat.

I en aquest sentit hi ha un exemple summament interessant: per a què són necessaris els interventors i apoderats en les eleccions si el nostre sistema ja és democràtic? Aquesta no resultarà per a molts, una pregunta extravagant o aliena. Hom pressuposa que el marc institucional (macro-estructura) està per damunt de la micro-estructura, és a dir, l’enllaç, el cordó umbilical que uneix a l’individu respecte el sistema polític al qual en forma part. Però el que no pressuposa hom és que sense aquests vincles, si no existeix una relació més o menys contínua i intencionada entre l’individu (qui forma la societat) i el marc político-institucional de la mateixa (el que permet que sobrevisqui i perduri aquella societat), aquell gran contracte que tothom signa de forma gairebé mística desaparegui, perdi l’eficàcia (jurídica) que el fa vigent.

El sistema no es pot permetre doncs, més que una delimitada i reduïda quantitat d’individus dintre (físicament) però fora (relacionalment) del sistema, ja que arribat a determinat punt, a una massa crítica, el consens político-institucional desapareix, i amb ell, aquella societat.