dimarts, 3 d’octubre de 2006

Els mítings i la mobilització electoral

En aquests dies de clima (intoxicació per a alguns) electorals, una de les preguntes més repetides és “per a què serveixen els mítings?”, i més en general, quin és el paper de la militància dels partits en la mobilització electoral i en la comunicació política?
Omplir un pavelló d’esports, fer un dinar amb 1000 persones, portar 100 autobusos a aquell palau… són frases ben recurrents quan s’apropen les campanyes electorals, i que han de sofrir els responsables (i quadres) de la mobilització dels partits. Abans de continuar en el meu intent de contestar (si més no de manera parcial) aquestes preguntes, matiso que em centraré en el model de partits europeu-continental, i especialment espanyol i català; sistemes que si bé tenen diferències remarcables formen part d’un “mateix planeta”, sobretot amb comparació amb el sistema de partits anglosaxó.
Si bé es cert que en una anterior ocasió em vaig mostrar crític amb el rol del militant des del punt de vista de la seva influència sobre la política del partit, ressaltaré aquí l’altre paper del militant, la mobilització. I és des d’aquest punt de vista, que l’observació de la militància ens ofereix un marc (camp d’estudi) magnífic no només sobre la situació del partit, sinó del context polític global d’aquell sistema electoral, i per tant, de partits. Exemples en aquest sentit n’hi ha molts i de tots son ben coneguts, les extraordinàriament baixes quotes de mobilització del PSOE a les eleccions del 2000, o de CIU a les eleccions europees del 2004 (un partit per cert, poc acostumat fins llavors a l’apatia entre els seus quadres).
Però, té algun efecte omplir de gom a gom un estadi o pavelló d’esports per tal d’escoltar un discurs polític? Definitivament, sí. Si observem la vertadera intencionalitat dels equips de campanya alhora d’organitzar aquests esdeveniments, és la de transmetre energia positiva al assistent. Dit d’altra manera, no es tracta tant de convèncer (resulta molt difícil pensar que un elector indecís entre dues forces polítiques acudirà a un míting d’una o altra força política), sinó d’animar, mobilitzar, i emfatitzar al militant, que en definitiva, és qui ocuparà les grades del lloc. I això, en un context (especialment el català-espanyol) on encara avui el militant, la persona, és el principal element (tant en la transmissió del discurs polític, en la mobilització i en el finançament) del partit, ens posa de manifest la necessitat de cuidar als militants per tal de cuidar del partit.
No és d’estranyar en aquest context doncs, que cada cop els mítings siguin menys discursos polítics davant un públic massiu i eufòric, sinó una festa on la comunicació no verbal juga cada cop un paper més important. En aquest sentit, destaca el “míting-festa” de proclamació aquest dissabte, d’Artur Mas com a candidat a la presidència de la Generalitat per CIU. Si bé José Montilla va ser el primer líder polític en no-utilitzar el fins ara imprescindible faristol, agafant un micròfon i movent-se amunt i avall d’un escenari al més pur estil americà, Mas ens sorprenia dissabte amb una entrevista, també insòlita al nostre país fins ara.
Per alguns, segurament un míting és una de les maneres més cares d’emprar els talls o galetes de 10 segons que dediquen els telenotícies a les declaracions dels líders polítics en termes monetaris (un spot electoral de 20 segons en horari de màxima audiència costa només una fracció del que ho val fer un míting i omplir un dels grans palaus d’esports del país), els beneficis no monetaris que comporta sobre la militància que hi assisteix tenen un doble valor ja indicat.
En un altre sentit, mai s’emfatitzarà prou sobre la importància de mantenir activa, organitzada i satisfeta a la militància d’un partit. Aquesta potentíssima eina política i electoral, no és la única, és cert, però és condició necessària per a la victòria electoral. A tall d’exemple, ningú dubta de l’enorme vigorositat de la militància del PP, al mateix temps que cada cop més es qüestiona sobre la seva capacitat de tornar a la Moncloa en 2008.
Això no treu però, que no hi hagi una crònica falta d’originalitat en els equips de campanya de tots els partits polítics, un senzill exemple servirà com a il·lustració. L’acte més habitual a qualsevol campanya electoral als EEUU, és l’anomenada house party, quelcom tan simple com convidar un grup d’entre 15 i 30 amics al nostre pis per prendre una copa on aparegui d’una manera molt informal i desenfadada el candidat (o algú en representació seva) al que se li fa la campanya (amb tantes variants com es vulgui, és clar). Més enllà que òbviament, als EEUU no hi ha seus demòcrates i republicanes ni de molt llarg, a cada municipi com passa a Catalunya, aquest és un format que està més que inventat, i la seva utilitat i efectivitat està fora de tot dubte.
Més enllà d’experiències pilot més o menys properes, només Anxo Quintana, en la campanya per a les eleccions al Parlament Gallec va utilitzar una house party per explicar les seves propostes sobre habitatge, assegut al terra d’un típic pis d’estudiants de Santiago i rodejat, això sí, de militants de Galiza Nova, les joventuts del BNG. Sembla que ningú seguirà, de moment, la seva gesta.
Publica un comentari a l'entrada