dijous, 7 de desembre de 2006

Eixamplar el mercat electoral (II)

En l’anterior article, repassava l’estratègia catch-all i els principals factors que contribueixen a la seva formació i manteniment, l’existència d’un entorn polític i un sistema de partits determinat per una banda, i la pròpia estratègia i ideologia del partit, per l’altra.
Aquesta estratègia, i més encara, l’aposta política per a l’eixamplament o l’obertura del partit vers l’electorat i per tant, la seva ampliació, sovint es veu força criticada per aquells que creuen en que una estratègia de concentració electoral (i del discurs polític) comporta un extraordinari grau de mobilització d’aquell electorat amb el qual s’identifica i per tant, la victòria electoral. Ras i curt, aquests darrers creuen que si es concentra el discurs polític cap als interessos d’un col·lectiu determinat, aquest es sentirà plenament identificat amb el partit, ergo el votarà massivament. Aquell partit que es solapi amb el col·lectiu més gran, guanyarà perpètuament les eleccions.
Es tracta doncs, d’una concepció clàssica del comportament electoral, que nasqué a finals del s.XIX (allà on ja hi havia democràcia, és clar), i principis del s.XX. Una estratègia que coincidí (en el temps i en els autors) amb els primers partits de masses, cristianodemòcrates, però particularment de classe obrera, que empraren massivament aquesta tècnica per a la victòria electoral. Si seguim aquesta argumentació doncs, no pot resultar contradictori afirmar que l’estratègia catch-all aposta per tot el contrari a la super-identificació del partit amb un determinat col·lectiu o classe social?
Per tal de respondre aquesta pregunta, el primer que cal és diferenciar entre partits de masses i partits d’al·luvió (o catch-all amb termes de la ciència política). Els partits de classes, característics del període històric que ja hem mencionat, es caracteritzaven per un elevadíssim número de militants, tots ells provinents més o menys d’una mateixa classe, relativament homogènia i que aportava cohesió al discurs del partit. Els partits de masses doncs, s’alineaven amb unes o altres classes socials que en la seva època, eren àmplies, cohesionades i similars entre sí. Els partits catch-all parteixen just des del punt contrari.
Amb l’expansió del Estat del Benestar, del sector serveis a l’economia, la globalització, la immigració massiva i les revolucions tecnològiques, les classes socials enteses en els termes clàssics (tant pel que fa a la definició acadèmica com a la seva composició) s’han anat esmicolant, fins al punt que no són pocs els teòrics que creuen en la desaparició de les mateixes, per bé que aquest no és l’objecte del debat en aquest article. En conseqüència amb aquesta evolució doncs, les fronteres entre les classes socials s’han anat desdibuixant, alhora que ha crescut la seva complexitat, variabilitat i fins i tot, contradicció d’interessos.
En aquest sentit, les estratègies de partit de masses es van anar quedant obsoletes en l’intent d’apropiar-se del vot d’unes classes socials cada cop menys cohesionades, menys mobilitzades i més diverses. I és en aquest marc, en el que apareixen les estratègies catch-all.
Els partidaris d’aquesta estratègia, consideren la pluralitat dels individus que conformen una societat, la base sobre la qual s’assenta el partit. En conseqüència per tant, el discurs polític també ha de ser el més pluralista possible, per tal d’agregar els interessos i preferències (sovint des del punt de vista del individualisme metodològic) per tal d'aconseguir vendre un producte personalitzat alhora que universal, que no representi exclusivament a ningú però (per això mateix) que tothom s’hi senti identificat.
Aquesta concepció, xoca també amb un altre postulat, segons el qual, un factor determinant (gairebé obligatori) per a la mobilització del electorat, és la seva identificació (plena i sovint, exclusiva) amb aquella determinada força política. Dit d’altra manera, aquells partits amb un clar discurs obrer i tancat (en el sentit de limitar-se només a aquest sector social) aconseguiran automàticament el vot massiu (i per tant, la mobilització) d’aquest sector al qual es dirigeixen. Un cop més, aquesta correlació resulta cada cop menys significativa, fins arribar a nivells inhòspits per a molts. No només es necessita una clara i excloent identificació per tal de mobilitzar aquell elector, sinó que cal comprendre que els seus interessos (i per tant, identificació partidista) cada cop són més plurals i no equivalen automàticament a les suposades preferències agregades d’aquella classe a la qual es pertany.
Un bon exemple d’això el trobem amb la seguretat i el terrorisme. Aquest, és un valor/element clàssic de la democràcia cristiana i el conservadurisme, i deixat en segon (quan no en darrer) terme pels socialdemòcrates. Per a aquells electors fins ara clàssics dels socialdemòcrates, com ara els treballadors poc qualificats i/o manuals que atorguin un elevat grau d’importància a la seguretat i a la lluita antiterrorista, aquest model de predicció de vot no funcionarà.
Un molt bon exemple d’aquesta estratègia equivocada, la trobem amb les eleccions presidencials als Estats Units de 1972, entre el republicà conservador Richard Nixon i el demòcrata socialista George McGovern. O també amb les soccer mom. En el proper article seguirem amb aquests i altres exemples que ens ajudaran a comprendre com podem eixamplar la nostra base electoral.
Publica un comentari a l'entrada