diumenge, 14 de gener de 2007

La campanya electoral de CIU, o com convèncer i alhora mobilitzar

La principal crítica (estructural) a la campanya de CIU en les darreres eleccions nacionals, va ser el seu plantejament clarament bipartidista, més en concret, de confrontació bipolar. Segons aquests crítics, l’estratègia dels convergents es va centrar gairebé de manera exclusiva en la confrontació tripartit vs. CIU, amb una dinàmica pròpia de sistemes polítics bipartits o règims amb pluralisme limitat-moderat, però no pas en sistemes amb règims de pluralisme quasi extrem com el nostre (per a un ampli anàlisi sobre el sistema de partits catalans veure la següent sèrie d’articles: IIIIII i IV). Aquesta crítica em mereix aquí tot un seguit de reflexions que intentaré exposar a continuació.
Primerament, en qualsevol elecció en la qual el govern sortint sigui un govern de coalició, més encara quan aquesta sigui clarament identificable (1) i on tots els partits que la composen hagin tingut responsabilitats de govern (2), resulta inevitable que la campanya es produeixi en termes de confrontació partits de govern vs. Partits d’oposició, especialment en els casos amb una oposició poc fragmentada i/o amb l’existència d’un partit opositor predominant (3). La lògica electoral ens porta a observar com l’oposició a aquell govern de coalició, el criticarà amb l’objectiu de trencar l’unitat entre els partits que han format la coalició de govern, i que aquesta, es defensarà de les crítiques d’una manera unitària, generant així les dinàmiques bibloc pròpies de les campanyes amb aquests contextos político-electorals.
Especial atenció ens mereix la condició 3 en el sentit que allà on trobem un govern de coalició, però no hi ha una oposició poc fragmentada o amb l’existència d’un partit opositor predominant, com ara en el cas alemany, permeten als partits que conformen la coalició sortint, un ampli marge de maniobra fins al punt de poder confrontar-se entre sí, donada la debilitat de l’oposició a aquell govern. Hem vist doncs, com era lògica la confrontació en termes electorals del tripartit i CIU per una altra, més enllà de les estratègies pròpies de cadascun dels partits. Ara bé, fins a quin punt hi va haver un plantejament bipolar per part de la campanya de CIU i si és així, va ser aquest un fet perjudicial des de l’òptica electoral per a CIU?
Abans de respondre aquesta pregunta, he de fer necessàriament un avís al lector. Aquesta argumentació, es basa estrictament en termes electorals, i no pas polítics, en el sentit que no m’interessa en absolut el debat sobre la pre-existència o no d’un acord tripartit abans de les eleccions. Els meus arguments, si més no així ho intento, són en termes estratègics-electorals.
Els mateixos eslògans de precampanya de CIU eren prou clars: Més tripartit? No, gràcies. És hora de governar bé! (1) i ERCPSCPSOEICV o CIU (2). El plantejament de precampanya semblava doncs, clarament en termes bipolars. L’eslògan de campanya en canvi, va ser Estimar Catalunya, governar bé! (3). Podem classificar aquests eslògans en dues categories des de l’òptica dels efectes sobre l’elector: per una banda els eslògans propositius o polítics (3), i per l’altra banda, els eslògans amb un caràcter clarament mobilitzador del vot (1 i 2).
Aquesta distribució dels tempos resulta paradoxal, en el sentit que sol ser molt més habitual, l’opció inversa és a dir, els eslògans propositius durant la precampanya electoral, i els eslògans mobilitzadors en els darrers dies de la mateixa (un inmillorable exemple a nivell de l’Estat va ser la campanya del PP a les eleccions gallegues del 2005, claríssimament dissenyada en aquest sentit). El manual de campanya aposta doncs, per una solució contrària a l’adoptada per CIU.
I precisament aquest és un dels factors que ens relativitza molt el plantejament bipolar de la campanya convergent, donat que l’estratègia de mobilització a través dels mass media (i per tant la capaç d’arribar a un major número d’electors), no es basà en la confrontació directa entre blocs, sinó en la superposició i l’accentuació de les pròpies característiques de CIU i la valoració del seu candidat per part dels seus electors potencials.
Això és així fins al punt que ni les falques de ràdio (amb les 4 versions diferents que s’hi feren) ni els espots per a la televisió (amb 2 versions ben diferenciades) es van centrar de nou, amb el caràcter bipolar dels comicis. Dit d’una altra manera, amb el pas de la precampanya a la campanya, l’estratègia bipolar fou substituïda per l’estratègia del cor és a dir, del sentiment i de l’emotivitat, element aglutinador del votant convergent, a l’hora que es posava en relleu les virtuts del seu candidat. El balanç doncs, és d’una campanya molt més política i argumentativa que no pas mobilitzadora.
Un darrer element, i no per això menys important que cal accentuar, és del documental ConfidencialCat. Més enllà de la novetat en el joc polític que representava i els partidaris i detractors que va generar, és especialment remarcable el fet que aquest producte de campanya va mantenir-se substancialment separat de la resta de productes de campanya. El documental, amb un contingut crític en la totalitat vers l’actuació del tripartit, des de la seva formació fins a la seva fi, tenia com a objectiu el de fer recordar a l’elector, tot arribant al màxim número de públic possible i presentar, per bé que molt tímidament l’alternativa que sobre el tripartit (i per tant, sobre la història que el documental narrava) CIU representava.
I vet aquí la virtut del mateix, la capacitat de separar per una banda la campanya en sentit estricte, clarament propositiva i argumentativa com hem vist, del documental, 100% crític. Aquest paral·lelisme ajudava a complementar d’una manera excel·lent un i altre producte.
En un context en que les campanyes són molt curtes, amb pocs mitjans i possibilitats legals d’arribar al elector, i amb una agenda extraordinàriament rígida, en els darrers 15 dies de campanya només existeix la possibilitat de decantar-se per una campanya argumentativa-propositiva, o bé una campanya mobilitzadora (i per tant crítica en aquest cas). El documental va servir sobretot per tal de guanyar molt més temps de campanya i obrint així la possibilitat de simultanejar una i altra estratègia. Ras i curt, cadascun dels electors que va veure el documental, no només va dedicar la seva atenció 60 minuts més a la campanya, sinó que aquell temps va ser emprat en exclusiva per a CIU. La Federació nacionalista es situaria així doncs, en una clara situació d’avantatja respecte la resta de partits i així, amb un major temps disponible per part de l’elector per a sentir el missatge del partit, s’obria la possibilitat d’ampliar el missatge electoral.
La gran virtut de la campanya doncs va ser la capacitat d’alternar i complementar ambdues estratègies de campanya, l’una sense cap detriment sobre l’altra, i al mateix temps, que aquestes es reforcessin entre sí. Fet insòlit en la majoria de campanyes electorals, dedicades en exclusiva (en funció del tempo) a un o altre objectiu: convèncer o mobilitzar al votant.
Publica un comentari a l'entrada