dijous, 11 de gener de 2007

La societat malalta

Si ens centrem amb el paper que el liberalisme atorga a la societat, i més en concret, a la seva organització i canalització dels seus interessos i preferències polítiques, convé especialment diferenciar per una banda el liberalisme econònic del liberalisme polític.
La teoria liberal econòmica, és ja força coneguda, per bé que poc estudiada pel que fa a les seves propietats, a casa nostra. Es tracta doncs, de donar un major paper a l’individu (en primer lloc) i a la societat (en segon) en detriment de l’Estat, els poders públics i la seva intervenció sobre el mercat. Els liberals econòmics creuen que així, es pot no només eliminar les ineficiències derivades de l’intervenció de l’Estat sobre el mercat, sinó també, obtenir una major utilitat i benestar agregat per al conjunt de la població.
M’interessa aquí però, centrar-me amb el liberalisme polític i la seva concepció de la societat, com un element clau, el més important, del sistema polític. Per als liberals polítics, la societat ha de ser capaç en primer lloc d’identificar, ordenar i comprendre les seves preferències polítiques, tant a nivell individual com col·lectiu, sectorialitzat i global. Seguidament, aquest teixit social creat a partir de les preferències i interessos socials, ha de ser capaç de transmetre, reivindicar i promoure els seus interessos vers la resta d’elements que conformen el teixit social, però també vers els poders públics.
Aquest cos ideològic del liberalisme, necessita fonamentalment tres elements per tal que es pugui complir: una societat activa, una societat participativa i uns mecanismes político-socials útils per tal de que la corretja de transmissió entre el ciutadà i els poders públics funcioni, i ho faci en ambdós sentits. Vet aquí el plantejament (sumàriament resumit i simplificat) que el liberalisme polític fa sobre el paper de la societat.
Hom pot creure, que la diferència en el paper que el liberalisme polític i econòmic atorguen a la societat és escàs, quan no inexistent, i que per tant (extrapolant aquesta comparació) no hi ha diferència entre un i altre liberalisme.
Per tal de contestar a aquesta possible afirmació, convé destacar quin és l’objectiu del liberalisme, és a dir,perquè el liberalisme polític atorga aquest paper tan cabdal a la societat en el seu cos doctrinal. Hem vist per una banda, perquè els liberals econòmics cedeixen poder a la societat a costa de l’Estat, vejam ara perquè els liberals econòmics atorguen tanta rellevància a la societat.
El liberalisme polític, lògicament, es centra fonamentalment o més encara, sorgeix com a idea en tant en quant té com a principal objectiu l’ampliació de les llibertats polítiques i per extensió, socials. La seva acció es canalitza tant a nivell jurídic (d’aquí sorgí la diferenciació entre dret i llibertat), político-representatiu i social, l’element que acabem de destacar.
La conseqüència directa dels postulats teòrics liberals, es plasma sobre la legitimitat del sistema polític, que esdevé així un dels principals elements de referència per als liberals polítics. Per tant, l’ampliació de les llibertats polítiques i/o socials té una conseqüència directa (entre moltes altres) sobre el suport al sistema polític (a curt termini) i la legitimitat al mateix (o suport difús) a llarg termini.
Quines són però les eines dissenyades pels liberals per tal d’aconseguir aquests objectius? La resposta l’hem de trobar amb les concepcions liberals sobre la participació política, el sistema electoral i la canalització dels interessos i preferències dels ciutadans.
L’estudi d’aquests mecanismes liberals ens portarà ràpidament a la conclusió que el sistema polític català no disposa de cap d’ells amb el que conseqüent i necessàriament, la societat no pot assolir aquest objectiu de motor de tot el sistema polític.
Una de les principals conseqüències d’aquesta mala canalització i articulació dels interessos i preferències polítiques per part del ciutadà (individualment considerat) i de la societat (a nivell agregat) és el sobreescalfament de la mateixa que es manifesta, fonamentalment en dos factors. Per una banda, el preocupant increment dels partits polítics de superoferta, que en la seva versió extrema representen els moviments d’extrema esquerra i dreta, i per l’altra, del fenomen NIMBY.
Quan la societat no és capaç d’articular d’una manera eficient i eficaç les seves preferències polítiques als poders públics i/o quan aquests no tenen dels mecanismes de reconeixement i actuació vers aquestes preferències, la societat ha de buscar altres mecanismes per tal de fer sentir la seva veu. Dit d’una altra manera, aquest increment dels costos relatius de la participació política, genera una hipermotivació per tal de superar els costos per una part de la societat (efecte NIMBY especialment) i per l’altra, la cerca d’altres maneres d’agregació d’interessos polítics que trenquin radicalment amb aquest handicap d’una manera estructural (ja què és precisament l’estructura del sistema la que dificulta aquesta canalització); eus aquí el sorgiment dels moviments polítics extremistes a les nostres societats.
Publica un comentari a l'entrada