Arran de la publicació aquí de l’article titulat La societat malalta, s’han generat una parell de comentaris criticant, quant no qüestionant obertament, la separació que aquí faig entre liberalisme polític i liberalisme econòmic. Certament, aquesta diferenciació pot resultar marginal fins i tot per als iniciats en la matèria. Vist des d’aquesta banda de l’oceà atlàntic, el liberalisme (des d’una perspectiva no-històrica del terme), es solapa automàticament amb el liberalisme econòmic i fins i tot, amb el neoliberalisme (una variant força coneguda d’aquest últim). I és que fou als Estats Units, on s’incorporà ja des de la pròpia emancipació de les colònies angleses, el liberalisme polític dintre del nucli dur del pensament en els independentistes i posteriorment, en la Constitució dels diferents estats i la unió.
Un altre anàlisi que resultarà tant sobtant com evident, és el que el liberalisme econòmic, especialment des de l’aflorament del neoliberalisme a partir de la dècada dels vuitanta del segle passat, s’ha incorporat dintre del cos ideològic no només dels partits (ni fonamentalment) pròpiament liberals, sinó de la gaire exclusivitat de les forces polítiques conservadores. Dit d’una altra manera, el liberalisme econòmic més contemporani, no ha aglutinat (o cohesionat) tant als liberals, sinó als conservadors. Amb les comptades excepcions del gaullisme francès, i demés moviments conservadors proteccionistes-ultranacionalistes, el neoliberalisme és abrumadorament present a tota la dreta europea, molt més que no pas a tot el liberalisme del vell continent. Hom pot fer un ràpid repàs als programes electorals dels partits conservadors (exceptuant els lliberals dels quals en parlaré a continuació) i observarà com les propostes econòmicament lliberals i el neoliberalisme, amb més o menor mesura, hi són presents sovint d’una manera aclaparadora.
Si el liberalisme econòmic doncs, uneix als conservadors, què és el que uneix als liberals? Sens dubte, el liberalisme polític i social, (el segon clarament derivat del primer). A tota Europa, els liberals adopten posicions ben diferents en l’àmbit econòmic, des dels Liberal democrats al Regne Unit, fins als VVD holandès, la perspectiva liberal és notòriament plural sobre multitud d’aspectes de la vida pública, especialment en l’econòmico-fiscal.
Tots ells però, coincideixen amb el valor de la llibertat de l’individu en el seu desenvolupament en la societat i en la vida pública. Aquest doncs, és el liberalisme que pretén desregular i atorgar més llibertats a les relacions dels ciutadans entre sí, i d’aquests vers els poders públics. I aquí sorgeix precisament, la percepció liberal de la participació política, un dels puntals de la teoria política liberal.
Per als liberals, és una clara prioritat i constant preocupació, la relació dels ciutadans amb els poders públics, especialment amb models com el parlamentari europeu que dificulten en el millor dels casos aquesta, junt amb sistemes electorals i de legislació electoral que posen traves en aquest àmbit.
El liberalisme polític és individualista en tant en quant té com a objectiu la maximització de les llibertats (i del benestar político-social) del individu, però és alhora col·lectivista en tant en quant creu en l’agregació dels interessos i preferències polítiques dels individus, que amb un camp d’acció il·limitat, no poden veure restringides les seves llibertats, especialment pel que fa a l’associació en concret i a les llibertats polítiques en general. Una altra de les derivacions d’aquest objectiu maximitzador de les llibertats és la pròpia concepció jurídica de la llibertat, que ja he comentat reiteradament, i que sorgeix com a conseqüència de la doctrinaexpansiva del camp d’actuació que l’individu (tant individual com col·lectivament) té per als lliberals.
El liberalisme polític és també, claríssimament anterior al econòmic. Ja he comentat en alguna altra ocasió, que tant un com altre moviment sorgeixen en gran part com a reacció a altres doctrines imperants en el moment del seu sorgiment. Doncs bé, mentre el liberalisme polític sorgeix com a reacció al absolutisme i a la configuració dels Estats moderns, el liberalisme econòmic no sorgirà sinó 2 segles després (com a mínim) del econòmic, amb la reacció contra l’hiper-proteccionisme dels Estats (promoguda per cert per les seves classes burgeses); tant és així que no són pocs els historiadors i economistes que no situen fins ben entrat el segle XX, l’expansió del liberalisme econòmic, paral·lela a l’explosió del comerç internacional.
Després d’aquestes breus reflexions, per a molts el liberalisme polític i econòmic seguiran essent dues cares de la mateixa moneda, per a altres en canvi, creiem que un i altre, són dues monedes d’una mateixa divisa: poden complementar-se i utilitzar-se conjuntament, però com dues monedes diferents, poden existir i tenir valor separades, formant part d’algunes butxaques però no d’altres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada