L'Estat de la Unió

El discurs del President G.W.Bush sobre l’Estat de la Unió d’aquesta nit no ha sorprès a ningú. A grans trets el podem caracteritzar com un discurs força equilibrat tant pel que fa a la política interior / exterior com a la policy, economia / benestar / terrorisme i seguretat. Possiblement, l’única nota novedosa en el mateix va ser el subratllat més del previst que el President va fer sobre la madame speaker, Nancy Pelosi, mostrant-se orgullós de ser el primer President en poder utilitzar aquesta expressió.

Tant l’agenda dels temes que va tractar com la seva visió (més que no pas propostes, que van ser escasses), va ser clarament republicana, per bé que no va sinó subratllar el paper del congrés en la iniciativa política i sobretot, pressupostària del braç legislatiu, ara controlat pels demòcrates (tampoc es va estar de recordar-ho). Finalment, el discurs va acabar amb un emotiu reconeixement a alguns dels convidats de la First Lady al discurs, per part del President, posant-los com a exemple del esperit nord-americà, de les noves generacions per les quals cal treballar.

Una de les principals expectatives de la nit era copsar la rebuda per part dels congressistes i senadors de l’agenda del president (que a priori ja s’esperava més del mateix). L’acollida potser va ser més freda de l’esperada, ja que només mitja bancada (republicana) es va aixecar sistemàticament en totes i cadascuna de les interrupcions al discurs. En els grans temes o allà on hi ha consens però, el suport va ser força més ampli, entre els quals va destacar el senador John Mccain (el candidat favorit a les primàries republicanes per arribar a la casa blanca, junt amb Mitt Romney, ex-governador de Massachussets), Joseph Lieberman, però també amb senadors demòcrates moderats, encapçalats per John Kerry. La rebuda entre els candidats Obama i Clinton (ambdós senadors per Illinois i Nova York, respectivament), fou molt més freda, al estil del veterà (i liberal) senador del establishment demòcrata, Robert Kennedy.

En l’àmbit econòmic, que va ser el primer dels temes en el seu discurs, va destacar la necessitat d’assolir l’equilibri pressupostari sense incrementar els impostos (fet que li valgué l’aplaudiment de gairebé la totalitat de la cambra), a través de la disciplina en la despesa, enunciant que aquest objectiu es podria assolir en els propers 5 anys (aplaudit ara només pels republicans més fidels). El principal exemple d’aquesta disciplina en la despesa el va posar amb la manera com es confeccionen els pressupostos, les esmenes i addicions en comitès que no passen per l’aprovació del plenari, proposant la reforma del reglament de les cambres legislatives (proposta que més enllà del popular que pugui ser, cap congressista s’auto-vetarà de la possibilitat d’afegir esmenes als pressupostos per al seu benefici electoral i que per tant, no té cap altra utilitat pràctica que la retòrica sobre la disciplina en la despesa pública).

En matèria social, destaca el què és precisament la principal preocupació de Bush, l’educació. Va recordar els seus plans en la línia de donar més autonomia i competitivitat a les escoles, alhora que reforçava l’elecció dels pares de la mateixa i la seva recepta per al futur era precisament aquesta, l’ampliació de les idees republicanes sobre l’educació. Va sorprendre però en un President que ha posat en l’educació una de les seves màximes prioritats polítiques (molt per sobre de Clinton, per exemple), no parlés del seu pla no child left behind, d’injecció de recursos a les escoles menys afavorides i amb pitjor estat.

Una referència breu al medicare (no així al medicaid) era obligada: la necessitat de reformar el sistema per tal de que aquest no quebri en els propers anys, per bé que el mateix president reconeix que les solucions al respecte són difícils. No succeeix el mateix segons Bush amb la cobertura del sistema, per tal que més americans tinguin assegurança mèdica, proposa un pla de rebaixes fiscals a la mateixa, així com la racionalització de la despesa farmacèutica i sanitària. Mesures aplaudides pels republicans i per republicans i demòcrates, respectivament. Veiem coms es segueix fil per randa l’agenda republicana en matèria social, des de l’educació fins a la lluita contra la pobresa.

En l’àmbit del terrorisme i la seguretat, molt poc a destacar. Només l’accent que el president va posar amb el paper dels iraquians vers el futur del seu país (paper que hauria d’anar in crescendo), així com la proposta de creació d’un consell assessor bipartit en matèria de terrorisme, proposta rebuda amb escepticisme. Tot això complementat amb la petició del President de suport (per part dels qui controlen el braç legislatiu s’entén) a la seva estratègia contra el terrorisme en general i a l’Iraq en particular.

En definitiva, un discurs tan equilibrat com previsible, tant republicà com esperat. El penúltim discurs de l’Estat de la Unió de Bush ens deixa doncs, poc regust. Ara comença l’acció amb la campanya per a les primàries presidencials a ambdós partits.