Dissabte passat, en una planificada al mil·límetre agenda mediàtica, Hillary Rodham Clinton, penjava a la seva plana web, un vídeo al estil youtube, anunciant la creació d’un comitè d’exploració presidencial per a la presentació de la seva candidatura a les primàries del Partit Demòcrata a les eleccions presidencials de 2008. La primera cita amb les urnes demòcrates i republicanes seran les primàries d’Iowa, els dies 14 i 21 de gener, respectivament. El senador d’Illinois, Barack Obama, també utilitzà el mateix sistema per engegar aquest comitè, què essencialment, serveix per tal de poder recaptar fons lliurement per a la campanya, un dels factors més importants a totes les eleccions d’allà. Aquí a casa nostra, resultaria impensable aquesta fórmula de presentació, el nostre és un altre univers, tant pel que fa al sistema político-electoral, com pel que fa als propis partits, o al mateix perfil dels internautes.
D’entrada, coneixem molt poc sobre el perfil polític dels internautes en general i menys encara, del perfil general dels internautes que consumeixen política a la xarxa. Més enllà d’algun que altre estudi en matèria B2C, ignorem la resta del mapa internauta-polític català.
Els mitjans de comunicació, exerceixen i de ben segur exerciran, un paper gairebé hegemònic en la informació, especialment política, al nostre país. Ara bé, aquests mitjans tradicionals presenten unes clares característiques de rigidesa, enfront les noves tecnologies de la comunicació i la informació. Unes noves tecnologies de la informació que de manera progressiva van esdevenint una alternativa als media habituals, tot i al mateix temps que aquests darrers es complementen de les tic per tal d’arribar a la màxima audiència possible.
Aquí a Europa, només les eleccions presidencials franceses són relativament comparables a les nord-americanes pel que fa a l’intensitat, la rivalitat, els mitjans i l’intensitat. Unes eleccions que des del punt de vista estratègic estan esfumant per moments la a prioriavantatge de la candidata socialista, Ségolène Royale. Els seus errors de planificació, agenda i comunicació han encès encara més unes eleccions extraordinàriament igualades.
I és precisament en aquests contextos, davant eleccions igualades, quan l’accent cal posar-lo (més encara) sobre la mobilització del electorat. Així doncs, l’ordre de prioritats (o l’atenció) dels candidats es centra amb liderar la policy agenda de la campanya (1),respondre i sobretot preveure les crítiques de l’adversari (2) i mantenir l’electorat el més tensionat possible fins al dia de l’elecció. Una estratègia basada clarament doncs, amb la mobilització.
En aquest àmbit, la mobilització, sempre planeja una gran incògnita: el vot dels joves. Arreu de les democràcies, el nivell de participació electoral presenta una línia ascendent des de l’edat legal de vot (18 anys) fins a la franja dels 60-65 anys, on des d’allà inicia de nou una línia descendent. Joves i grans són els qui ceteris paribus exerciran en menor mesura el dret de vot. A diferència del vot entre els joves, el vot de la gent gran és molt més una qüestió de si opten o no per votar que no pas per qui ho fan. Dit d’una altra manera, el seu vot és clarament poc volàtil, amb una identificació partidista clara.
Pel que fa a la gent jove en canvi, es mesclen ambdós ingredients. Els joves no només acudeixen a les urnes en un número molt inferior a la mitja, sinó que a més, ho fan d’una manera extraordinàriament volàtil. És en aquest sentit doncs, que s’afirma que el vot jove és una caixa de sorpreses.
I sorpresa (o paradoxa) després d’haver visitat la web discosarko. Per si el lector dubta de la seva titularitat, està feta pel comitè de campanya del candidat conservador. Una nova manera d'atreure al vot jove?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada