dissabte, 27 de gener de 2007

De militant a voluntari: el capital humà als partits polítics

En un article anterior, ressaltava el particular paper que la militància té sobre els partits polítics arribant fins i tot a situacions paradoxals de tensió base – elits. Des dels primers partits de classe del segle XIX, posteriorment amb l’ampliació del sufragi i el sorgiment dels partits de masses fins al moment actual (que intentaré definir a continuació), la militància dels partits ha jugat un paper ben diferent, paral·lel a l’evolució del sufragi (restringit / censitari – universal masculí – universal a ambdós gèneres).
Si ens fixem en el cas català (i Espanyol), la transició que els partits polítics europeu han experimentat des de la fi de la II Guerra Mundial fins a l’actualitat, l’hem viscuda aquí d’una manera molt més condensada, des de la transició democràtica, per bé que encara no ens situem plenament en el sí de la crisi (per alguns) dels partits europea. I és precisament a nivell europeu on observem que allà on la democràcia s’instaurà inmediatament després de la II Guerra Mundial o amb anterioritat, les xifres de militància als partits estan experimentant una acusada disminució, tant a nivell agregat (percentatge de ciutadans que militen en partits polítics) com individual (número de militants de cada partit).
Els motius són molts i de molt diferent tipus, però m’interessa aquí posar l’accent amb el canvi del paper del militant en aquest període. Amb la fi de la guerra, els partits polítics experimentaven una explosió en tots els sentits. Allà on la democràcia era anterior al conflicte, el creixement dels partits socialdemòcrates – de classe obrera i la conseqüent expansió del paper de l’Estat reconfigurava les dinàmiques d’oposició/govern, així com el pes dels partits en un Estat cada cop més fort. La competència electoral no només creixia (amb l’ascens d’aquests partits) sinó que els partits canalitzarien a partir d’ara, unes preferències polítiques (les dels seus electors) que creixien en número i intensitat. La resposta, per part dels ciutadans, a tot aquest nou context (de nou paper de l’Estat i fins i tot una nova actitud i cultura política) seria formar part de manera massiva dels únics connectors ciutadà – estat: els partits.
Amb el pas del temps però, i especialment a partir de finals de la dècada dels 80, principis dels 90, els partits perdrien la seva hegemonia en el paper de canalitzador de les preferències polítiques dels ciutadans – electors, tal i com he insistit aquí en vàries ocasions. Ara bé, aquest factor es complementa amb un altre canvi, no menys important, què és en el propi paper (o tasca) dels militants dintre els partits. La transició entre el militant que fa política i el militant que fa campanya. Dit d’una altra manera, si un ciutadà avui decideix formar part (militar) d’un partit polític (em refereixo sempre a partits amb representació parlamentària), segurament podrà fer política però sobretot, la prioritat de la direcció serà el seu paper de voluntari de campanya. És en aquest sentit que podem afirmar (sense cap matís substancial) que els militants dels partits són avui fonamentalment voluntaris per tal de finançar, però sobretot fer campanyaals partits dels quals en formen part.
Un paper que d’altra banda mai s’ha deixat d’atribuir als afiliats al llarg de la història democràtica de cada país, però que recobra especial força i sobretot, n’exclou d’altres, des de la crisi de capacitat d’agregació de les preferències polítiques del electorat que enunciava poques línies més amunt. En aquest context per tant, no resulta pas estrany que canviï la militància dels partits (1) i disminueixi en xifres absolutes (2).
Això no significa però (especialment en el cas espanyol, amb una legislació electoral que poc menys que mordassa als partits) que la rellevància del capital humà a les organitzacions polítiques hagi disminuït. Qualsevol elecció, i per tant campanya, ens demostra que el paper dels militants, simpatitzants, voluntaris, interventors, etc., no ha perdut ni un mil·límetre de la seva importància; ara bé, la novetat ara és que en el millor dels casos, es prima aquesta vessant per damunt de la vessant de participació política al militant, quan no se’l exclou, directament.
En el cas català però, aquest canvi és sensiblement menys acusat, per bé que també s’ha produït, donada fonamentalment la nostra molt jove encara democràcia. La particularitat rau aquí a més, amb el fet que les xifres de militància als partits, continuen creixent, tot i que de manera força desigual i molt lentament a nivell agregat, al mateix temps que s’intenta promoure aquest canvi en el paper dels mateixos afiliats.
És així com observem que des del punt de vista de la campanya electoral, el militant català (i espanyol), desenvolupa una activitat molt inferior a la d’un militant de les velles democràcies europees i a anys llum, dels volunteers als Estats Units. Unes diferències però, que es matisen i contextualitzen amb també la diferent intensitat i metodologia de les campanyes electorals d’aquí, molt més rígides i a través de menors canals de comunicació partit – elector que les que ens mostren altres països.
Publica un comentari a l'entrada