dimecres, 21 de febrer de 2007

A 10 milions de vots de la victòria

El proper President del govern, haurà d’obtenir entre 10 i 10,2 milions de vots per tal d’assegurar-se la victòria, que serà absoluta o relativa en funció dels vots que obtingui el seu principal rival (1) i del nivell de participació que hi hagi (2).
Gràfic: el·laboració pròpia a partir de les dades del Ministeri de l'Interior
Les prediccions electorals són un camp complex, sempre perillós i arriscat, però més enllà de qui sigui el guanyador, i de la contundència de la seva victòria, aquest gràfic ens mostra com una xifra és clara: el número de vots que calen per tal de guanyar les eleccions al Congrés dels Diputats. Des de les eleccions del 1982 (les primeres amb l’actual sistema de partits), la mitjana de vots obtinguda pel partit guanyador ha estat de 9.622.587. Una xifra però, que cal revisar a l’alça, en la línia del progressiu (i moderat) increment del cens i per tant, del número potencial de ciutadans que poden exercir el seu vot.
Sabem per tant, quin és l’objectiu a aconseguir, la pregunta està doncs, com fer-ho. I és aquí on s’incorpora l’equilibri, sempre delicat, entre capacitat de mobilització i d’atracció de nous votants potencials. Ambdós elements són els principals factors a tenir en compte. La proporció però entre un i altre aspecte dependrà de la situació respectiva de cadascun dels partits polítics i la seva posició vers l’adversari.
És així com observem que mentre el principal repte del PP és la captació de nous votants potencials, l’objectiu principal del PSOE és la mobilització del seu electorat. Dit d’una altra manera, el PP destaca per la seva extraordinària capacitat de mobilització del seu electorat (i tensió del mateix durant tot el cicle electoral), mentre que el PSOE té una bossa potencial de votants més àmplia que no pas els conservadors.
Aquesta situació es fruit d’una banda, a la dinàmica dels propis partits, però també a l’estratègia seguida en els darrers anys. Resulta clar per a qualsevol observador que en el cas del Partit Popular, immediatament després del 14M inicià una campanya permanent de tensió a la seva militància, a través de la confrontació (legítima, respectable i molt efectiva per als populars) que ha accentuat encara més, el caràcter gladiador del seu electorat. Haurem d’estar atents en aquest sentit, en el nivell de participació i treball del voluntariat entre els populars a la propera campanya.
El cas del PSOE és diametralment invers. La seva capacitat de captació de votants és extraordinària, per bé què destaca també en sectors sovint abstencionistes, com ara els joves o les famílies amb fills. Troba els seus feus emperò amb altres sectors molt més proactius davant les eleccions, com ara els aturats i pensionistes.
Tal i com he comentat anteriorment però, resulta extremadament complicat mesurar, des de l’exterior, quin és el grau efectiu de convenciment dels votants potencials o millor encara, quin és la seva predisposició a acudir a les urnes. No només cal convèncer sinó que el que és més important encara, cal assegurar-se que els votants propis exerciran el seu vot.
Davant aquestes dificultats de mesura, quina ha de ser l’estratègia a seguir per tal d’aconseguir els 10 milions de vots necessaris per esdevenir President del govern? Invertir el procés.
En el nostre sistema polític, però sobretot mental, creiem que els motors polítics del país (en aquest cas, de l’Estat Espanyol), són els partits, els que marquen l’agenda política, les seves respectives ideologies i confrontació amb la resta de partits i des d’aquí (des dels partits) aquests factors s’exporten al electorat, que reaccionarà d’una o altra manera en funció de les decisions preses, a priori, des de les direccions dels respectius partits.
Un observador polític extern, el primer que proposaria és invertir aquesta relació. És a dir, partir dels electors, les seves preferències, característiques, actituds, cultura política, etc., per tal de formar a partir d’aquests outputs les estratègies dels partits polítics, i no al inrevés, com tenim incorporat al nostre subconscient. Una estratègia, d’inversió política que no només és pròpia dels sistemes bipartidistes o de districtes uninominals, per bé que la trobem bàsicament en aquests sistemes polítics.
La inversió política, està cridada a revolucionar la manera com pensem la política, i sobretot, com es prenen les decisions per part dels principals (i únics al nostre sistema) articuladors de les preferències dels ciutadans, els partits polítics.
Publica un comentari a l'entrada