dimecres, 14 de febrer de 2007

Truca i guanya

Imagini el lector que per uns moments és un militant, simpatitzant, voluntari, etc. de qualsevol partit polític del país (cosa no gaire estranya entre els lectors d’aquestes pàgines segurament). Imagini que des de la direcció del seu partit li demanen que en els darrers dies abans d’unes eleccions, posem pel cas, els darrers 5 dies, però especialment el dia abans i durant tota la jornada electoral que, guia telefònica en mà, vagi a la seu més propera per tal de trucar al màxim número de persones possible, amb l’objectiu de persuadir-les que vagin a votar i lògicament, que ho facin a la seva formació política. De ben segur que una petició com aquesta seria molt xocant per a aquest militant imaginari, que segurament no accediria a fer aquesta feina.
Però imagini, a més, que setmanes abans de les eleccions, també li demanen que s’apropi a la seu més propera per tal de, de nou guia telefònica en mà, truqui als ciutadans, no demanant-los-hi el seu vot, sinó demanant-los-hi que facin una aportació econòmica al seu partit. De ben segur que aquest militant imaginari trigarà pocs dies a donar-se de baixa del partit. Doncs bé, aquestes activitats, són les habituals a qualsevol campanya electoral en els països del nostre entorn.
Es tracta per tant, d’una evidència més que mostra com el nostre país, al igual que la resta de països europeus de recent democratització, estan immersos en una fase embrionària pel que respecta a la metodologia de les seves campanyes electorals.
Avui per avui encara ens resulta xocant que un partit polític promogui la recaptació de fons o en demani aportacions als seus simpatitzants, un fet no només comú a totes les democràcies occidentals (ni tant sols amb l’excepció d’aquells països on hi ha per part de l’estat una major subvenció als partits polítics (partitocràcies) com és el cas alemany o austríac, per exemple).
A nivell de tot l’estat espanyol (no hi ha competències i per tant, legislació catalana al respecte), el finançament dels partits polítics ve determinat per la Llei Orgànica 3/1987. Aquesta llei determina el caràcter bifronte (públic i privat) del finançament dels partits. Per una banda, l’Estat atorga als partits (amb càrrec als PGE) subvencions no condicionades, així com també podrà destinar partides per al manteniment de la seguretat en les seves activitats. Unes subvencions que es distribuiran en funció del número d’escons (1) i vots (2) obtinguts per cada formació política.
Pel que respecta a les aportacions privades, aquesta llei les possibilita, per bé que posa 3 límits bàsics: no podran rebre cap aportació de cap empresa pública o privada que presti serveis o realitzi obres per a qualsevol Administració Pública (qüestió aquesta particularment limitadora) (1), el límit en 10.000.000 de ptes (60.101€) en les aportacions procedents d’una mateixa persona física o jurídica al any (2), però sobretot, limita les aportacions anònimes a com a màxim, el 5% del total de la subvenció pública rebuda a càrrec dels PGE (3). La sanció en aquests casos és del doble de l’aportació il·legal.
Finalment, una limitació particularment a les campanyes electorals, és el que estableix el topall del 25% en el compromís del total de les subvencions públiques per a l’amortització dels crèdits que puguin contractar els partits.
Dir però que a nivell català existeix un acord dels partits (d’altra banda, no vinculant) pel que la Sindicatura de Comptes fiscalitza els comptes dels partits catalans i les seves fundacions vinculades, per bé que en el segon cas, no són aplicables les restriccions a les que fa referència la llei de finançament de partits.
La llei també estableix tot un seguit d’obligacions en matèria comptable i de fiscalització dels comptes a través del Tribunal de Cuentas, en tant en quant persones jurídiques que reben subvencions públiques que esdevenen el seu principal sustentament. Aquest marc però, resulta críticament escàs, sobretot perquè ni regula les paracampanyes (és a dir, aquelles campanyes o propaganda clarament política però no signada, i que per tant, no està subjecta a aquests condicionants que acabem de veure), ni especialment, el finançament dels partits a través de les seves fundacions (entitats aquestes no fiscalitzades pel Tribunal de Cuentas ni el Síndic i que per tant, també és una manera d’el·ludir aquestes reestriccions), mètode de finançament utilitzat com a alternativa a les donacions anònimes.
El model espanyol per tant, és un model de preeminència del finançament públic respecte el privat i on el segon, queda particularment restringit i limitat. Resulta lògic en un context de total desconfiança i preocupació respecte el finançament privat dels partits, particularment l’anònim.
Oblidem però, que els partits són una part fonamental de la llibertat d’expressió i del pluralisme polític (ambdós drets garantits constitucionalment) i totes aquelles normes que afectin o limitin el marge de maniobra dels partits, també limiten el pluralisme polític i la llibertat d’expressió. Més encara, quan un ciutadà (anònimament o no), decideix fer una contribució monetària a un partit polític, ho fa en base al seu dret constitucionalment garantit a la participació política, i sobretot, la seva llibertat d’expressió.Restringir la capacitat de finançar els partits (com qualsevol altra organització de caràcter social) és restringir la llibertat d’expressió i la participació política. Aquest escepticisme, es relaciona també amb el caràcter clarament pejoratiu que comporta el terme lobby al nostre país, d’aquí la limitació també als donatius per part de les persones jurídiques.
Ara bé, si hom considera legítim que un grup de ciutadans s’organitzin per tal de lluitar i reivindicar els seus drets, no és igualment vàlid (legítim) que aquests ciutadans es mobilitzin per tal de que a través del suport a un partit (via aportació econòmica, voluntariat al partit, etc), puguin reivindicar i aconseguir els seus drets? Més encara, quina és la diferència entre la legítima reivindicació per part de qualsevol col·lectiu i el suborn a un partit?
Des d’una òptica jurídica i fins i tot política, resulta igualment legítim que un grup d’empresaris s’aliï per donar una subvenció a un determinat partit a canvi d’una rebaixa d’impostos, per exemple, que un grup de treballadors faci el mateix per tal d’aconseguir un compromís del partit en pro de pujar el salari mínim, de nou posant un exemple clarificador.
En canvi, curiosament, mentre que el primer és vist com un suborn el segon exemple, és vist com una reivindicació legítima per part dels ciutadans. La diferència entre suborn i la legítima reivindicació quina és? Depèn de la subjectivitat de cadascú.
Però tornant al concepte de lobby, què no es més que l’agregació d’interessos per part d’un conjunt de persones (físiques o jurídiques) i la lluita pels mateixos, hom considera tant sols els lobbys de caràcter empresarial-econòmic, i no pas la resta (molt més nombrosos per bé que sovint pitjor organitzats), des de l’ecologisme fins als moviments a favor de la pau o en contra de la intolerància. Llavors, si considerem un lobby com aquesta agregació d’interessos (o preferències) dels ciutadans, siguin quines siguin i creiem en la legitimitat de les seves reivindicacions, aquests lobbys no haurien de poder ser capaços d’influir en igualtat de condicions vers el procés polític en general i els partits en concret?
Dit d’una altra manera, perquè hom considera legítim que un partit rebi un determinat suport (que no només pot ser monetari, insisteixo) a canvi del seu compromís per elevar el salari mínim, per exemple, i no és legítim si qui reivindica és un grup d’empresaris i el seu objectiu és una rebaixa fiscal?
Aquestes són preguntes a les que lamentablement, no tinc resposta.
Publica un comentari a l'entrada