Per a sorpresa dels analistes polítics, la campanya electoral entre Ségolène Royale i Nicolas Sarkozy no se’ns presenta com una campanya entre l’esquerra i la dreta, entre un home i una dona, entre el PSF i l’UMP, ni tant sols entre dues propostes polítiques diferents per a França, res d’això. Se’ns presenten en realitat dues campanyes, una amb característiques pròpies de principis del segle XX i l’altra amb l’estil propi de principis del segle XXI.
Sarkozy està realitzant una campanya gairebé immillorable, liderant la lluita mediàtica (que no ideològica o programàtica), amb una agenda intensíssima, però alhora equilibrada i perfectament estudiada per tal de no desaparèixer en cap moment de les càmeres, fins al punt de deixar per complet les seves obligacions com a (encara) Ministre del Interior. És capaç al mateix temps de contraprogramar als seus rivals (no només Ségolène sinó també François Bayrou, com al tercer candidat que pot fer perdre al guanyador) per tal de no perdre vots (saber guanyar i saber no perdre). Una campanya ben finançada, desgarradorament crítica però que manté al seu candidat completament separat de la war room conservadora, que cada matí i nit es reuneix per fer el seguiment mediàtic de la jornada.
Davant això, la UMP s’enfronta a una campanya pròpia dels partits de masses de la primera meitat del segle XX (sobre la diferència entre partits de masses i partits d’al·luvió o catch all, podeu consultar aquest article), característica d’un moment en el qual els partits són enormement forts pel que fa al seu capital humà, però també la seva mobilització. En ple segle XXI, i tot i l’èxit (particularment a França) dels e-militants, els partits polítics cada cop compten amb menys i menys mobilitzat encara capital humà. Comparat amb els exèrcits de voluntaris de fa mig segle, avui els partits només compten amb algunes guerrilles tan entusiastes com descoordinades per a l’acció a peu de carrer.
En aquesta concepció clàssica de la campanya electoral doncs, és lògic que l’atenció i l’impacte mediàtic no sigui el principal focus d’interès, ja que es confia precisament, amb les eines tradicionals de campanya, el capital humà i la mobilització a través de l’actitud pro-activa programàtica, és a dir, la possibilitat (la promoció per part dels partits) de que els potencials electors puguin participar en la confecció de les propostes electorals (del programa electoral, en definitiva), i d’aquí se’n pressuposa (si hi ha una bona rebuda per part del candidat d’aquella proposta), el vot entusiasta del elector. No compten aquests estrategues però, que no més del 4% de ciutadans han utilitzat mai aquesta via i els que ho fan, sense excepció, són electors fortament polititzats i per tant, amb el vot convençut.
Royale ha basat precisament, tota la campanya en la participació electoral dels seus electors. Un doble error, no només perquè aquesta eina és ineficaç (escassíssimament utilitzada i a més, no capaç d’aconseguir nous vots a través d’aquesta via) sinó perquè utilitzar-la a menys de 100 dies per a les eleccions elimina tot marge de maniobra i d’atenció amb el que sí importa en una campanya: mobilitzar al votant (per a què serveix una campanya electoral? I i II).
Aquí a casa nostra també hem vist en massa ocasions com una campanya es centrava en excés amb l’actitud pro-activa programàtica, amb resultats sempre igual de desoladors, per bé que mai (d’això sí ens n’hem adonat) s’ha mantingut aquesta estratègia fins als darrers dies de la cursa electoral.
La campanya de Ségolène, recorda a una de les campanyes electorals més citades (i referència obligatòria per a qualsevol estudiós del tema) de la història: Bush-Dukakis 1988. El candidat demòcrata iniciava les primàries amb un suport 10 punts per sobre del fins llavors Vicepresident dels Estats Units. Tot semblava que tot i el baix nivell d’ambdós candidats, Dukakis arrasaria en aquelles presidencials. Una mala combinació entre mal ús dels tempos, continus errors de campanya, junt amb una mala planificació el van portar a una derrota aclaparadora, impossible només uns mesos enrere.
Tot indica a que Royale serà la Michael Dukakis a la francesa sinó es capaç (i queda molt poc marge de maniobra i 5 punts de diferència en els sondejos) de reconduir la situació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada