diumenge, 11 de febrer de 2007

Un centre que no existeix

De ben segur que al lector no li resultarà pas estranya la següent afirmació en referència a les eleccions generals: a les eleccions, existeixen dos blocs clarament definits, l’esquerra i la dreta. La victòria radica amb qui és capaç d’atreure al electorat del centre; qui ho faci, guanyarà les eleccions (generals). O quelcom similar, com ara: la bossa del centre, és la que decanta la balança de les eleccions, si el PSOE o bé el PP són capaços d’aconseguir-la tenen la victòria assegurada.

Una expressió familiar, però que comporta una llarga llista de suposicions. En concret, fer aquesta afirmació pressuposa que (en general o a nivell agregat) els electors són capaços d’identificar l’eix esquerra-dreta (1), què són capaços d’autoubicar-se en aquest eix (2), què són capaços d’identificar la posició respecte d’aquest eix dels partits polítics, sinó de la totalitat, sí dels més propers al elector (3), pressuposa també que els electors utilitzen com a principal (sinó únic) factor a l’hora de votar, la seva auto-ubicació ideològica i la proximitat d’aquesta amb els partits (4). Però no només pressuposa això, sinó que també existeix el mateix grau absolut de mobilització entre els votants auto-ubicats a l’esquerra i a la dreta (5) per tal que es pugui donar l’equilibri enunciat. Aquestes són com a mínim, les 5 implicacions principals implícites en una de les afirmacions més freqüents a tot tipus de tertúlies polítiques i mitjans de comunicació. Val a dir, que si no es compleixen totes i cadascuna d’aquestes condicions (i no he enunciat les derivacions secundàries, fet que ens portaria a una llista gairebé inacabable de proposicions implícites en una frase tan curta) la proposició inicial ha de ser forçosament incorrecta.

Es pressuposa també, lògicament, que els electors reconeixen i identifiquen (si més no d’una manera molt genèrica) “l’esquerra” i la “dreta”. El primer estudi sobre aquesta matèria, als Estats Units als anys 60 va deixar bocabadada a gairebé la totalitat de la comunitat acadèmica: només un 17% dels americans eren capaços de definir amb relativa aproximació, mentre que el percentatge s’elevava al 53% quan s’acceptaven definicions aclaparadorament menys precises. Aquesta ignorància però ha disminuït, en les darreres dècades el nivell cognitiu, els recursos informatius i també al interès per la política han augmentat a totes les democràcies occidentals. A Europa, entre 1/3 i 1/2 dels electors eren capaços de fer una utilització activa de la ideologia esquerra-dreta, és a dir, utilitzen la ideologia en la formació de les seves opinions polítiques.

Una altra de les respostes, o matisos, que la comunitat acadèmica ha emprat per justificar aquestes xifres espectaculars, és la autoubicació ideològica. És així com utilitzant el cas espanyol per exemple, aproximadament un 80% (el CIS ofereix un bon recull de taules al respecte en els extractes dels seus estudis) dels electors són capaços d’autoubicar-se en aquest eix. I és precisament aquest fet, l’autoubicació, molt més rellevant a efectes de posterior decisió de vot, que no pas si es comprèn o no, que signifiquen els conceptes “esquerra” i “dreta”. Ras i cut, hom pot autoubicar-se com a elector “d’esquerres” o de “dretes” i a partir d’aquí sentir més proximitat a un o altre partit, amb independència de que sigui capaç de donar una definició satisfactòria d’un o altre. Això ens mostra per tant, que davant aquesta escala, els ciutadans solen tenir-hi actituds més o menys marcades però molt poc o gens racionalitzades.

Però aquesta autoubicació ideològica, que a priori sembla que sí és capaç d’utilitzar l’elector, no només té un sentit intrínsex, sinó que ben al contrari, sovint es deu a factors contextuals, especialment per la família i les relacions socials, però també l’elector pot autoubicar-se a partir de la simpatia (prèvia) vers un partit polític. (Per ampliar informació sobre com la socialització influeix sobre el vot, podeu consultar aquest article). En resum doncs, partim d’un molt reduït nivell cognitiu respecte l’eix esquerra-dreta, i en el millor dels casos, l’autoubicació ideològica no sempre es conforma en el mateix sentit (autoubicació primer i vot després).

Finalment, la darrera gran accepció implícita en tant poques paraules és que entre els electors d’esquerres i dretes hi ha un idèntic o similar en tot cas, grau de mobilització i/o de vot absolut. Aquesta és però en gran part una proposició que difícilment es pot contrastar i molt menys mantenir al llarg del temps, ja que per una banda, existeix un elevat grau de volatilitat entre la identificació (cap a l’esquerra o cap a la dreta) dels electors (més encara quan no saben que signifiquen aquests conceptes o no han racionalitzat una ubicació ideològica adoptada per l’entorn), sinó que el propi nivell de mobilització també és molt relatiu i variable. Si bé es cert que d’una manera molt lleugera aquells electors ubicats al centre i a la dreta solen acudir a les urnes amb major grau, també ho és que ho fan més els pensionistes o els aturats, i en aquest sentit és molt difícil no caure amb una afirmació sesgada.

Tot observador de la política a qualsevol país democràtic, tard o d’hora s’endurà dues grans decepcions: el grau de coneixement dels eixos (clivelles) que vertebren aquella societat, tal i com acabem de comentar, i la multitud de factors pels quals l’elector decideix si va o no a votar i en tot cas, per qui ho fa, motius tots ells allunyats del vel d’ignorància de qualsevol demòcrata utòpic.
Publica un comentari a l'entrada